A la mateixa notícia, mateix tractament periodístic?

Assimilant encara les lectures que hem de fer per a la PAC2, totes contextualitzant-nos sobre l’actual societat de la ‘informació’, ‘ignorància’, ‘coneixement’ ...  i segur que encara ens en falten (jo ja pateixo cada vegada que obro la UOC per si hi ha noves banderetes vermelles d’en Joan per a una nova contextualització i més lectures), m’ha fet pensar en una idea. I, “com qui no té feina, al gat pentina” porto bastantes hores en un primer intent de fer un tractament de dades amb l’AntConc i un titular concret.

De primeres he pogut comprovar com realment, tal i com ens veu en Manuel Castells, som una “societat xarxa”, doncs els titulars que no he trobat pel cercador normal, els he trobat mitjançant el Twitter i anant als diaris en concret. Ara bé, he trobat tota la informació que cercava i encara més, per tant, realment tenim tota la informació i el coneixement (que ens volen donar) a un clic. El meu primer tractament de dades amb l,'AntConc, doncs:

Ho confesso: em declaro amant del llibre en paper!!!

D’acord amb que navegar per la xarxa ens dóna unes facilitats i un abast de coneixement quasi il·limitat. Ara bé, després de passar-me hores treballant al despatx amb ordinador, més unes hores més amb treballs de la UOC, em nego a llegir un llibre per plaer en una pantalla. NO vull llegir i estar pensant si estic correctament asseguda, l’esquena recte i com cal, les cames juntes i sense creuar, la visió en línia recta per no fer patir les cervicals, una distància prudent, una brillantor de pantalla que no excedeixi ... això, si no estem amb un portàtil que ens obliga a seure ben a prop d’un endoll per si s’acaba la bateria .... mare meva, només vull llegir.  

Reclamo el meu dret a poder “escarxofar-me” al sofà i gaudir de la lectura.

 

A més coneixement a l'abast, més desconeixement i submissió personal

Tot i que el títol d’aquesta entrada pugui semblar una contradicció, quan més llegeixo sobre el tema, més s’amplia aquesta sensació.

Frases com que la societat del coneixement actual és “una societat (...) que no progressa augmentant els seus coneixements sinó aprenent a gestionar el desconeixement” o que “en la mesura que es diversifica la producció de saber, disminueix també la possibilitat de controlar aquests processos”, ambdues de Joan Campàs, o aquesta altra de Derrick de Kerckhove “però, a que tenim accés exactament? La resposta és “a tot i res”, donen molt per pensar. 

 

Mai fins ara havíem tingut tanta informació i coneixement al nostre abast. Creiem que les masses socials tenim el poder perquè tenim la informació a les nostres mans (i mai més ben dit amb tots els gadgets tecnològics actuals). Alhora, no cal estudiar ni aprendre ni saber el perquè de la importància d’un fet històric o d’un descobriment. Per què fer-ho? Ho tenim tot a un sol ‘clic’. O, perquè anar al metge si ens podem autodiagnosticar (i, alguns tornar-se hipocondríacs) amb un sol ‘clic’. Però, el que una gran majoria no es pregunta és, què passarà quan aquest ‘clic’ el domini un grup limitat de persones o empreses?

La capacitat d’adaptar-nos a noves situacions

Ara mateix, no sé si per l’hora que és (tot en silenci, els meus dos gossos roncant al costat i el cansament apuntant) o, perquè en el fons no m’acaba d’atraure suficientment el rerefons de l’escriptura i la lectura hipertextual, em sento una mica com una Robinson Crusoe dins un mar virtual.

Nous formats de literatura i escriptura?

L’ocàs del llibre en paper?

.....? 

Tantes preguntes, respostes i dubtes al voltant del plaer d’una bona lectura. 

Un nou format d'escriptura: crear o desbaratar?

Al llibre d’en Joan Campàs hi trobo més d’un cop la paraula “revolució”, però no tinc tan clar que l’hipertext sigui una revolució. En tot cas, i seguint les recomanacions de Julio Aróstegui sobre relativitzar lo cronològic quan analitzem la història per adonar-nos de com els canvis no tenen una data concreta, sinó que s'han anat forjant amb temps, diria que l'escriptura hipertextual és una evolució. No en va és dins l'ADN de l'ésser humà estar en constant evolució. Tot i que aquesta nova evolució sembla anar a un ritme accelerat.

Un fet que em crida l'atenció, però, és com de l'artista anònim antic i medieval, es passa a l'artista renaixentista reconegut, esdevenint en molts casos 'geni', per tornar a un anonimat virtual. Ara mateix, no tinc clar si és una evolució o un bucle de tornada. Dins d'aquest món en xarxa la figura de l'autor es va dissipant de mica en mica i, tot i així, la figura d'escriptor, al igual que qualsevol artista, generalment va associada a qui gaudeix del reconeixement públic. Alhora que, als lectors, ens agrada lligar una obra amb una identitat.

Hipertextualitat: dues generacions, dues visions

No hi ha res com conviure amb dues pre-adolescents de dotze anys i mig per adonar-me que allò anomenat "canvi generacional" és real. Ni millor ni pitjor, tan sols diferent. I, res millor que el context virtual de la xarxa i l’hipertext per a portar aquesta idea a la pràctica.

Als 45 anys m’estic adaptant als accelerats canvis de les noves tecnologies tan ràpid com puc. Tanmateix, encara no en domino una que ja n’apareix una altra. Per contra, les meves dues filles tenen unes habilitats cognitives que les permet moure-s’hi amb una facilitat sorprenent. S’ho miren i amb molt poc temps dedueixen què han de fer i per a on anar. Segurament haig de començar a acceptar la idea que, tal com diu Rocío Rueda, en les noves generacions ja és una realitat que “l’ordinador i la xarxa són una extensió per a que la ment processi el llenguatge, que és, en si mateix una extensió del cervell”. Tot i així, segueixo pensant que jo tinc una avantatge vers elles, l’experiència dels anys viscuts, i que em fa veure les coses diferents.

L'estirga burlesca

Des de ben petita m'han fascinat les gàrgoles i les quimeres als edificis religiosos. No entenia com en un lloc religiós, a on gairebé tot era pecat, hi poguessin haver aquestes 'criatures' irreverents, éssers fabulosos tant llunyans (simbòlicament parlant) del lloc a on es trobaven. Amb càmera de fotos des dels 12 anys, en dec tenir fotografiades de molts llocs, però les que sempre m'han fascinat són les de la Catedral de Notre Dame a París.

El luxe de tenir família a París m'ha permès gaudir d'aquesta fantàstica ciutat més d'un cop. I, un dels espais a on sempre m'agrada tornar és a Notre-Dame, sobretot pujar els 387 esglaons i gaudir de la galeria de gàrgoles i altres éssers fantàstics. De totes elles, la que més m'agrada és l'estirga ('au nocturna', d'un terme grec) de la fotografia: l'estirga burlesca traient la llengua en direcció a universitat de la Sorbona.

 

Aquests dies em ve aquesta imatge a la ment. Asseguda al llarg de moltes hores davant la pantalla, barallant-me amb aplicacions noves, problemes de codificacions i aprendre un nou món hipertextual, em venen ganes de treure la llengua i riure-me'n. Llàstima que, a diferència d'ella, jo no tingui Paris als meus peus. 

Ara bé, al igual que l'art s'ha anat adaptant al seu propi moment històric al llarg dels segles, és clar que nosaltres hem de fer el mateix. Per tant, el debat no és tant si ens agrada o no, o si és convenient o no, sinó que l'hem d'aprendre i, tan sols, assumir aquelles eines que ens agraden o ens interessen, sense negar que ja forma part del nostre propi context històric.