Autoanàlisi i Comiat

Des de que vaig utilitzar l’AntConc per a fer un breu anàlisi d’un tractament periodístic, vaig pensar que estaria be fer, ara a finals de semestre, un anàlisi lexicomètric del meu propi blog.

La part que més m’agrada de l’AntConc és la Word List perquè crec que diu molt amb molt poc. Al meu blog he escrit dues entrades utilitzant-la, sobre el tractament periodístic en l’accident de Germanwings i sobre Ada Colau guanyant l’alcaldia de Barcelona, de manera que ara no faré un anàlisi lexicomètric complet del meu blog, sinó que, tan sols, utilitzaré dues eines: la Word List i la Concordance Plot.

Anàlisi lexicomètric: anàlisi de dos blogs

Tal i com he introduït en els posts previs, centraré el meu anàlisi lexicomètric en la dona. Ara bé, per defugir del que, malauradament, sempre són les notícies més rellevants, no he cercat els posts que tracten la violència de gènere sinó que m’he centrat en temes del dia-a-dia en els quals encara queda  feina per a fer: religió, economia, esport, laboral, TICs, política, periodisme o la igualtat de drets i obligacions. D'aquesta manera, a partir de dos blogs intentaré analitzar quin llenguatge utilitzen i si sobresurt alguna rellevància o freqüència doncs recordem que, com ens diu Lakoff, tothom estudia la millor forma d’estructurar i comunicar les seves idees. I, si bé Lakoff pensava més en els polítics, la idea central és extrapolable a qualsevol altre àmbit o medi com aquests dos blogs:

   - Dones en Xarxa: apareix al 2004 i és una associació catalana sense ànim de lucre formada per dones feministes i progressistes amb la finalitat de donar veu a totes les dones catalanes a través de la seva web. Per aconseguir-ho, aquesta web es converteix en el punt de trobada i l’espai de reflexió promogut per una xarxa de dones entre les quals n’hi ha de fixes, que mantenen els continguts i l’espai, i les col.laboradores externes que fan aportacions regulars.

    - El País. Mujeres: és un espai dins el diari El País, d’àmbit estatal, que apareix per descriure els canvis de la dona dins un món en constants transformació, les desigualtats i debatre sobre tot allò que trenqui la igualtat de drets i obligacions a parts iguals entre ambdós sexes. Aquesta web és coordinada per dos periodistes, Ricardo de Querol i Ana Alfageme, però compta amb un gran nombre de col·laboradors de diferents edats, punts de vista, perfils i d’ambdós sexes.

Anàlisi lexicomètric: metodologia seguida

Un anàlisi lexicomètric ens permet extreure dades d'un o més corpus de texts amb diferents eines o paràmetres com la freqüència d’ús de les paraules, les concordances (d'una sola o vàries paraules juntes) o les expressions regulars.

Per a fer aquest anàlisi seguim les directrius del nostre professor, en Joan Campàs, i utilitzem l’AntConc, un software freeware, o el que és el mateix, un programa que ens podem descarregar gratuïtament des de la web del seu creador i desenvolupador, en Laurence Anthony. En aquesta pàgina podem trobar diferents softwares de l’AntConc amb tutorials que ens van bé per a entendre millor el seu funcionament, així com altres aplicacions i eines diferents. La versió que he utilitzat, adequada al meu ordinador personal i tenint en compte les actualitzacions, és  la de Macintosh OS X 10.7-10.10 (3.4.3).

Un cop instal.lat el programa és seguir les instruccions i tenir molt present que el corpus dels texts a analitzar han d'estar en extensió .txt o .html, així com vigilar en quina codificació es guarda el text. Aquest ha estat el meu principal problema, quan vaig esbrinar que havia de desar els texts (amb extensió .txt) en codificació Unicode UTF-8, la resta va ser senzill gràcies a les diferents indicacions aportades per en Joan o trobades a internet a on sempre hi ha gent disposada a penjar tutorials de qualsevol tema, com aquest.

Anàlisi Lexicomètric: temes i entrades a analitzar

Tal i com he explicat en la introducció de l'Anàlisi Lexicomètric, en la meva ‘entrada’ anterior, per aquest projecte de recerca he escollit dos blogs a on el tema central és la dona:

Dones en Xarxa        

El País: Mujeres         

Després de cercar i valorar diferents opcions he optat per fer una comparativa centrada en temes concrets dins diferents àmbits -política, TICs, laboral, periodisme, religió, justícia, economia, esport i la igualtat de drets i obligacions-, tots ells àmbits a on encara queda molta feina per fer i a on a la dona li costa  fer-se el seu lloc de manera natural, és a dir, per la seva vàlua personal. Ara per ara, moltes vegades el seu lloc és per omplir unes quotes de paritat que quedin bé de cara a la galeria pública.

Per a poder tenir un ventall de texts a analitzar, he decidit escollir les entrades a partir del setembre del 2014, quan podríem dir que comença el curs escolar, fins al maig del 2015.

- de Dones en Xarxa utilitzo 20 entrades

- d’El País. Mujeres utilitzo  39 entrades

D’entrada ja veiem que el blog d’El País és molt més actiu. Segurament la seriositat d’aquest medi i que sigui d’àmbit estatal ajuda bastant a tenir molts més col·laboradors/es. I, com no he utilitzat totes les entrades d'aques període, detallo a continuació les entrades  que utilitzo per al meu anàlisi lexicomètric: 

Anàlisi Lexicomètric: Introducció

Sembla que era ahir quan començàvem aquesta assignatura, amb més incerteses que certeses, i ja estem a la recta final. Ara estem en el punt que no podem evitar: “lidiar” amb el programa d’anàlisi lexicomètric AntConc.

Des del primer moment que se’ns va plantejar aquest projecte vaig pensar que voldria fer alguna cosa al voltant de David Fernández, dirigent de la CUP. Més enllà de si estic més o menys d’acord amb el seu projecte, és un personatge que sempre m’ha atret. Crec que és dels polítics més coherents amb si mateix, amb la seva ideologia i amb el seu partit que tenim ara mateix. I, tot i les seves samarretes reivindicatives i les seves espardenyes, no dec ser la única donat que és el polític millor valorat tant al 2014 com al  2015. Tanmateix, si Fernández és molt actiu a Twitter, no ho és gens com a bloggaire.

De fet, després de saltar a la meva segona opció per al treball, analitzar els discursos d’alguns polítics ben dispars (ERC o CUP versus PP o Ciutadans, per exemple) sobre el procés de la Independència, tampoc he pogut. Els que són, més o menys, actius amb un bloc, ho són d’una manera molt “neutral”, com és el cas d’Oriol Jonqueras o Joana Ortega. Suposo que és normal doncs tots aquells que amaguen la seva identitat al darrera d’un pseudònim o “anònim” deuen estar a l’aguait per saltar. I, remetre’m a les webs dels seus partits ho he descartat perquè ja sabem que les escriu qualsevol menys l’interessat a analitzar.

Clar que, potser millor així. M’he estalviat alguna enrabiada més analitzant els discursos i llenguatges de segons quin polític o blog polític.

 

Quin grau REAL de llibertat tenim alhora d’escriure a les xarxes? (2)

En la meva entrada d’ahir comentava que hi havia dos preguntes que em ballaven pel cap aquests dies a partir de les diferents lectures proposades per en Joan. La primera –La "nostra" manera de pensar. Però, aquesta"nostra" a qui fa referència exactament?– la vaig plantejar ahir. La segona és la següent:

Realment som lliures d’escriure el què vulguem?

Quan llegeixes sobre la blogosfera i tot el que implica et diuen que és bàsic:

- la teva llibertat d’expressió, és a dir, escriure sobre tot allò que vulguem

- però, també, la llibertat d’expressió i l’obertura a totes les opinions[1], tot i que aquestes siguin contràries a les nostres.

Quin grau REAL de llibertat tenim alhora d’escriure a les xarxes? (1)

Aquests dies, mentre anava llegint els diferents texts a on se’ns descriu les meravelles dels blogs com a exemple d’escriptura hipertextual en la nostra societat, hi havia dues preguntes que no paraven de ballar-me pel cap que desglosso en dos entrades per no allargar-me massa.

La “nostra” manera de pensar. Però, aquesta “nostra” a qui fa referència exactament?

Des d’una visió eurocentrista, no som conscients de que no tothom té accés a internet. I, d’aquells que sí en tenen, no tots gaudeixen del mateix grau de llibertat ja sigui per diferents graus de censura o per poca llibertat d’expressió. Per tant, podríem pensar que la “nostra” manera de pensar no està canviant per igual arreu del món.

Tot i que aquest article al diari ARA sobre la censura a les xarxes és de desembre del 2013, malauradament no ha canviat massa. Així veiem:

- en fúcsia aquells països que censuren totalment el contingut de la xarxa; 

- en color rosa, substancialment; 

- en groc, selectivament; 

- en taronja, en evolució;

- en verd, poc o gens;

- i, en gris, sense especificar.

La blogesfera: l'espai ideal de creació de la subjectivitat

L’èxit de la blogosfera, l’espai ideal de creació de la subjectivitat, es deu segurament a que ens permet aportar-hi els nostres pensaments, idees, crítiques... de manera immediata i àgil, al temps que ens permet potenciar la nostra identitat o crear-nos-en una de nova. Hi podem escriure en primera persona, amb detall i de forma subjectiva, sobre les nostres pròpies interpretacions de la realitat i, entrada darrera entrada, les nostres interpretacions queden inscrites en les cultures noves sense passar pel sedàs de cap censura.

Els blogs: l’actual escriptura emula l’estructura mental del pensament humà

Actualment, podem dir que la tecnologia ha passat de ser un mitjà a un medi que ens possibilita noves oportunitats d’escriure, llegir, raonar, conèixer i, en definitiva, pensar. No obstant, si bé hi ha diferents medis d’escriptura hipertextual que alteren la relació escriure-llegir-pensar, al alterar la relació autor-lector, com la literatura hipertextual (hipertexts en línia) o nous programes (Facebook, Twitter, Youtube, Instagram, Flickr, Picasa...), el blog permet conjugar totes les possibilitat en un mateix espai: escriure, afegir fotografies o vídeos, interactuar amb els nostres lectors i, tot plegat, sense una restricció d’espai o límit de caràcters.

Una entrada post-electoral

Porto uns dies desconnectada, sense entrar ni escriure al meu bloc, sense poder respondre als comentaris i, molt menys, seguir a la resta de companys.... Se m’acumula la feina i ja no compleixo una de les premisses de tota bloggera ‘respectable’: ser activa i escriure molt sovint. Què hi farem! Clar que començo a pensar que qui va escriure aquesta norma no escrita, o bé deu tenir molt poca feina, o molt poques responsabilitats...

Tanmateix, em permeto fer un breu descans i fer una nova entrada en plena ressaca electoral. Segurament podria fer tants anàlisis diferents com ajuntaments revolucionats hi ha avui mateix. Sense anar massa lluny, a la meva ciutat, Mataró, hi han entrat regidors de 9 partits polítics diferents: l’acció està servida i els telèfons deuen treure fum. Però, he preferit agafar una notícia concreta: Ada Colau, propera alcaldessa de Barcelona i fer un ràpid i breu tractament amb l’AntConc per a veure com ho analitzen diferents diaris catalans i estatals. 

To blog or not to blog ...

Un bloc[1] és un sistema de publicació electrònica que no requereix tenir coneixements d’informàtica específics, de molt poc cost econòmic, sense fronteres, ningú controla el què escrius i amb unes pautes d’ús molt senzilles. No és d’estranyar, doncs, que hagi tingut èxit dins tots els àmbits socials, qualsevol es veu capaç d’escriure un bloc. Ara bé, l’èxit real d’un bloc no és que tu l’escriguis, sinó la repercussió, interès i audiència que pots arribar a tenir. D’aquesta manera, el que pot començar a ser com un bloc de notes personal, s’acaba convertint en una pàgina consultada per a persones de qualsevol lloc, generalment desconegudes, que els hi agraden les teves idees o aportacions. A partir d’aquí, sobre gustos no hi ha res escrit...

Escric diferent amb les noves tecnologies?

En aquesta darrera PAC se’ns fa llegir, reflexionar i estudiar sobre com incideixen les noves tecnologies en l’escriptura i lectura actual; sobre si les tecnologies digitals i les xarxes socials modifiquen, o no, els processos de lectura-escriptura; i si, de retruc, tot plegat acaba influint en la nostra manera de pensar. Per tant, abans de començar amb les lectures al respecte, em pregunto a mi mateixa “he canviat la meva manera d’escriure?”  i torno al passat...

Torno a la dècada dels 80 i principis dels 90 (s’entén que del segle XX), en plena època de BUP, COU i estudis universitaris.

 

Tecnologia: màquina d’escriure Olivetti.

Primer una d’aquelles més ‘arcaiques’ en que la màquina era més pesada, les tecles més rodones i espaiades entre si i amb les línies del teclat més en pendent (foto de dalt). Després, ens va semblar la gran innovació quan van aparèixer unes altres més lleugeres, planes i de tecles més fàcils de picar (foto a la dreta).

Parthenia: una denúncia visible per a les víctimes invisibles

Parthenia de Margot Lovejoy et fa sentir moltes coses alhora, i algunes contradictòries entre si: colpeix per veure la situació que passen moltes dones avui en dia, sobretot si ho llegeixes d’elles mateixes; ràbia per com poden passar aquestes coses actualment; impotència perquè no es pot, o costa moltíssim, canviar algunes mentalitats o cultures; molta tristor pels infants i petits/es que els hi han tret de cop (i mai més ben dit, amb un cop) la innocència innata en tota criatura; esperança perquè amb més cultura, educació, difusió i medis, es pugui anar eliminant... i més, molts més.

Margot Lovejoy utilitza internet, el medi de difusió per excel·lència actualment, per a denunciar els maltractaments físics o psíquics a les dones. Un maltractament a les dones que, generalment silenciós, troba el seu lloc en aquest projecte permetent que, pública o anònimament, tota dona o criatura maltractada pugui expressar-se. El pitjor de tot plegat és que, avui en dia, encara hi ha dones que creuen que ho han d'amagar o que tenen por de denunciar-ho.

Sobre tres obres escrites en línia

Ara mateix, no sé què pensar: estic antiquada? Senzillament és que no entenc aquesta mena d’obres? O, tan sols, hi ha gustos per a tothom?

Després de navegar i llegir per algunes obres en línia proposades per en Joan Campàs, trobo difícil opinar doncs no m'han acabat de convèncer. En cap d'aquestes tres obres he aconseguit fer la "immersió" de la que ens parla Domingo Sánchez-Mesa en la lectura de l'assignatura.  Què que és "immersió"? 
Un text ha de conseguir que el lector, l'espectador o l'usuari es construeixi un escenari a partir de l'acció narrativa. A diferència d'algunes obres en paper que desitjo que mai s'acabin, amb aquestes tres obres sí esperava el final. No he conseguit en cap moment, i ho he intentat, imaginar-me l'escena o la trama o els personatges. És la finalitat? No ho sé, però, ara per ara, no les canvio en absolut per una lectura en un clàssic llibre de paper. 

Quan podem ser part activa d’una exposició o museu

Per Isidro Moreno, els hipermèdia es formen gràcies a diferents medis d’expressió que, tots o alguns, convergeixen en un mateix espai virtual. Uns medis –fotogràfics, infogràfics, tipogràfics i audiovisuals- que són possibles gràcies a les constants innovacions en les tecnologies de la informació i de la comunicació. De fet, però, si anem a la dècada de 1940 ja trobem el que, al meu parer, podríem considerar una combinació de medis d'expressió: combinar personatges reals amb cartoons com, per exemple, aquesta escena de Gene Kelly cantant i ballant amb un cartoon. Avui en dia ens sembla d'allò més trivial, però al seu moment devia ser totalment revolucionari.

Una mica d'art per a contrarrestar tanta hipertextualitat

Combinar aquesta assignatura de la UOC, Escriptures Hipertextuals, amb Història de l’Art II (del Renaixement fins al segle XIX), m’està portant a fer-me unes reflexions curioses al llarg del curs. Algunes ja no venen al cas, però, ara que estic estudiant la pintura al llarg segle XIX i analitzant el seu context històric, em pregunto: “com ens analitzaran a nosaltres dintre d’un segle?”

Es fa molt estrany parlar del tren o vaixell a vapor quan hi ha gent que té bitllet reservat per anar a fer ‘turisme’ a la lluna ...... parlar del desenvolupament de la indústria i tot el que comportà quan nosaltres estem parlant de la desindustrialització o deslocalització. Això sí, de la pobresa, les classes més baixes o les penúries laborals, en podem seguir parlant igual ...... parlar de com al 1873-26 l’imperi britànic pateix un col·lapse econòmic creant una gran Depressió, al 1929 es va repetir i nosaltres ho hem tornat a viure ........ 

Jo sóc hipertextual?

Acabada la PAC2 de l'assignatura, Escriptures Hipertextuals, a on se’ns demanava que defenséssim la tesi “l’hipertext sóc jo, és a dir, els hipertextuals som nosaltres”. Trobo interessant fer-ne un resum del què he entès i he respost... una altra cosa serà la valoració que en faci en Joan Campàs. 

"No pensis en un elefant"

Per aquells que no l’hàgiu llegit, us el recomano: No pienses en un elefante de George Lakoff (Madrid. Editorial Complutense, 2007). Tot i estar centrat en els dos grans partits nord-americans, les idees de base són extrapolables.

Aquest llibre analitza com, des dels anys setanta, el partit republicà nord-americà està invertint quantitats indecents de diners en crear els seus think tank per a crear-se una imatge vàlida per al ciutadà mig i baix. Als rics no els han de convèncer, però sí a les classes que surten perdent amb les seves polítiques de dretes. Al mateix temps, posen en marxa altres estratègies, amb vistes a llarg termini, per a crear-se una base social ja adaptada i adoctrinada per al futur. I, a la base de tot plegat, què fan servir? El llenguatge adequat.

Pensem com parlem o parlem com pensem?

Una pregunta sense una resposta definitiva i que des diferents branques socials i científiques es busca una resposta clara o, almenys, un quòrum consensuat.

Cap pensament o acte humà és aliè al seu context sociopolític o cultural. El procés o canvi mental pot ser instantani o pot ser l’esclat d’una evolució, però és una resposta al moment històric que viu. I, adaptat a aquest context, l’evolució del llenguatge hi va parell. Un llenguatge que va esdevenir oral i, per comoditat i facilitat, va passar a ser plasmat en signes gràfics primer, per arribar fins a l’escriptura com l’entenem actualment. El curiós del cas, però, és que ara mateix, uns dibuixos –en format de smiles i altres- tornen a la nostra escriptura hipertextual. Un llenguatge gràfic molt útil si parles amb persones d’altres llengües que no domines. La llengua escrita pot ser un entrebanc per a entendre’s, els dibuixos tothom els entén, suposem.

Quan a internet catorze anys són molts anys

Per Arlette Séré (a: ‘Nuevos géneros discursivos: los textos Electrónicos’, pàg. 135) “cada moment històric produeix gèneres adaptats als mitjans tècnics i tecnològics que corresponen a l’evolució de les diferents societats sempre en moviment.” I, és el que estem comprovant in situ amb les noves tecnologies, internet i tot el que ho envolta.

Dubto que pocs invents com els ordinadors i la xarxa hagin revolucionat tant en tan poc temps. Per quan ja creiem que ho dominem i ho sabem gairebé tot, arriba algun nou il·luminat (sembla ser que els garatges dels USA donen per molt) que, com un mag treien un conill del barret, ens sorprèn amb alguna nova aplicació o tecnologia que ens desbarata tot el nostre coneixement virtual.

Ara bé, res com llegir un llibre sobre internet escrit fa catorze anys per sentir-te ‘vella ‘ (sí, en v) de cop.

Feliç diada de Sant Jordi

Un dia com avui és per 'aparcar' l'hipertext i la pantalla virtual i sortir al carrer, en contacte amb la realitat humana i natural.
Sortir a gaudir del temps a l'aire lliure i anar fluint pel mig de les parades de llibreters i roses.
Gaudir mirant i remirant llibres i més llibres, en? Sí, tooooots escrits en paper!!!! Fantàstic!!!!

Bona diada de Sant Jordi.

Viure dins del temps

“Viure dins del temps.” Aquest punt en concret, dins dels Estudis sobre la teoria del caos d’en Joan Campàs, m’ha fet rumiar una bona estona. Segons en Joan, “el temps, actualment, ens té segrestats. Mai tenim prou temps.” I m’adono, malauradament, de la raó que té.

Ens pensem que controlem el nostre temps, que el gaudim al nostre lliure albir i que, en definitiva, en som els amos. Res més lluny de la realitat doncs vivim dins d’una societat totalment temporalitzada. El temps ha esdevingut un gran benefici econòmic que no es pot malbaratar: sempre patint per no arribar a temps, fitxar quan arribem i sortim de treballar, no marxar abans d’hora del treball, no ser productiu en el teu temps... No és d’estranyar que l’angoixa i la depressió esdevingui una de les malalties més esteses al segle XXI. És impossible ‘viure’ a aquest ritme, el que estem fent és ‘sobreviure’ o ‘subviure’.

Fa uns anys anava a una massatgista que em deixa “respira”. Jo li deia que, òbviament, ja respirava i ella em responia que no, que el que feia era sobreviure, però no respirar escoltant el meu cos. Aquests dies ho he recordat.