Parthenia: una denúncia visible per a les víctimes invisibles

Parthenia de Margot Lovejoy et fa sentir moltes coses alhora, i algunes contradictòries entre si: colpeix per veure la situació que passen moltes dones avui en dia, sobretot si ho llegeixes d’elles mateixes; ràbia per com poden passar aquestes coses actualment; impotència perquè no es pot, o costa moltíssim, canviar algunes mentalitats o cultures; molta tristor pels infants i petits/es que els hi han tret de cop (i mai més ben dit, amb un cop) la innocència innata en tota criatura; esperança perquè amb més cultura, educació, difusió i medis, es pugui anar eliminant... i més, molts més.

Margot Lovejoy utilitza internet, el medi de difusió per excel·lència actualment, per a denunciar els maltractaments físics o psíquics a les dones. Un maltractament a les dones que, generalment silenciós, troba el seu lloc en aquest projecte permetent que, pública o anònimament, tota dona o criatura maltractada pugui expressar-se. El pitjor de tot plegat és que, avui en dia, encara hi ha dones que creuen que ho han d'amagar o que tenen por de denunciar-ho.

Aquesta obra és una història, el maltractament a les dones, explicada a partir de moltes històries personals, de manera que totes les dones que hi escriuen són co-autores. I, al mateix temps, permet que qualsevol lectora que s’hi senti identificada pugui convertir-se en co-autora també.

Parthenia comença amb una pregunta simple: “has estat mai víctima de violència domèstica?”
  - Si respons que no, et pregunta si coneixes a algú que n’hagi estat. I, si tornes a respondre que no, et pregunta si vols llegir històries de qui sí ho ha estat. 

  - Si respons que sí, et pregunta si vols explicar la teva història. Si no ho vols fer, et pregunta si vols llegir històries de qui sí ho ha estat. A partir d’aquí llegeixes històries:

 

una nena que té por d'anar a casa seva pel seu pare,

una altra jove que de petita era colpejada perquè "era pel seu bé" (entre altres males excuses que ens escriu),

una dona a qui la seva pròpia família li diu "has d'intentar entendre'l ... només t'ha pegat dos cops ... no és tan dolent, altres dones aguanten molt més..."

i altres històries més. 



Històries que et recorden immediatament un munt de notícies periodístiques esfereïdores: violacions i assassinats brutals a la Índia, dones violades a la plaça Tahrir d’El Caire o nenes i dones violades a les guerres a l’Àfrica (molt destacable aquest editorial d’Antoni Bassas: “feien torns per violar-me”). En ple segle XXI costa entendre que qualsevol home-animal cregui que té el dret sobre una dona per a fer el que vulgui. I, el pitjor del cas, és que té un recolzament moral, polític i policial al darrera.

Si internet té alguna cosa bona és la difusió d’aquests casos i que, ni que sigui per vergonya vers el món, els seus dirigents facin algun intent de parar-ho. Canviar un cos policial i judicial de la nit al dia no deu ser tan fàcil, però almenys aquestes dones saben que els seus casos són denunciats i, si no ja per a elles, pot servir d’alguna cosa per al futur.

Ara bé, no ens enganyem, animals com aquests estan per tot arreu, a casa nostre també. I, no només en dones humils o entorns socio-econòmics baixos, sinó en tots els nivells. I, de vegades és pitjor si són nivells altes perquè la “vergonya pública” encara és pitjor que la denúncia al mal tractador. Com el cas de Marta, una dona de bona família que és maltractada psicològicament i, quan ella aconsegueix plantar-li cara i deixar-lo, ell l’atropella, baixa del cotxe i l’apunyala setze cops. La situació ja és brutal, però, que la Marta es desperti a l’UVI de l’hospital i el primer que li diu la seva pròpia mare sigui “qué escandalazo has armado”, et deixa sense paraules.

Per si voleu veure el documental sencer "La maleta de Marta" (enllaç al documental) de l’autríac  Günter Schwaiger. A sota: tràiler del documental: