Escric diferent amb les noves tecnologies?

En aquesta darrera PAC se’ns fa llegir, reflexionar i estudiar sobre com incideixen les noves tecnologies en l’escriptura i lectura actual; sobre si les tecnologies digitals i les xarxes socials modifiquen, o no, els processos de lectura-escriptura; i si, de retruc, tot plegat acaba influint en la nostra manera de pensar. Per tant, abans de començar amb les lectures al respecte, em pregunto a mi mateixa “he canviat la meva manera d’escriure?”  i torno al passat...

Torno a la dècada dels 80 i principis dels 90 (s’entén que del segle XX), en plena època de BUP, COU i estudis universitaris.

 

Tecnologia: màquina d’escriure Olivetti.

Primer una d’aquelles més ‘arcaiques’ en que la màquina era més pesada, les tecles més rodones i espaiades entre si i amb les línies del teclat més en pendent (foto de dalt). Després, ens va semblar la gran innovació quan van aparèixer unes altres més lleugeres, planes i de tecles més fàcils de picar (foto a la dreta).

Què ens suposava escriure llavors?

 

Fer un treball a màquina podia ser una odissea, i ara que hi penso, ho era tant si ho comparem amb el present com en aquell moment en concret:

- Agafar un full en blanc i mirar que quedés ben alineat d’una manera totalment manual: agafar les puntes dels laterals i mirar que quadressin amb la part del darrera, per llavors baixar la barra que frenava el paper i amb les rodes del costat moure el paper amunt o avall per començar,

- el esborrar era una tortura: estar escrivint i que dues tecles es quedessin ‘muntades’ (sobretot amb la primera Olivetti de dalt) de manera que et feien alguna taca maldestre o, pitjor encara, no haver anat amb compte i tenir alguna falta d’ortografia ... en aquests moments acostumava a recordar a tots els sants haguts i per haver. El typex (sí, això ja existia) era només líquid, per tant, havies de vigilar no caigués massa i esperar que es seques per a continuar. Això, si no estaves fent una còpia amb paper de calca i aquí ja recordava a la plana major celestial perquè, o be havies de posar typex a la còpia, resar perquè no s’enganxés al paper de calca i que fossis prou destra per milimetrar els dos fulls amb la calca al mig o ja podies començar una nova còpia.

Per tant, m’adono que amb la màquina d’escriure tradicional ─en podríem dir lineal?─ era bastant important tenir molt clar què volia escriure quan començava a fer un treball. No podia esborrar frases ni canviar de lloc paràgrafs, a no ser que volgués començar el full de nou, i tampoc volia recordar a tots els sants i companyia (a l’escola de monges ja ho van fer prou) mentre anava treballant, per tant, havia de llegir, raonar i estructurar molt bé tot allò que volia dir abans de començar a escriure.

Actualment, m’adono que no és així, no em cal tenir molt clar què vull escriure exactament. Ara, llegeixo, miro, reflexiono i raono, però puc començar un treball sense tenir clar tot el què vull dir o com ho vull estructurar, sobretot amb assignatures com aquestes a on és més important el teu raonament que no el coneixement (almenys al meu parer). D’aquesta manera, més d’un i varis cops, ja amb una PAC avançada, l’he començat a reescriure, canviar paràgrafs, llegir algun cosa nova que em porta a idees noves ... i un sense parar. Això, si no faig la lectura final, creient ja la definitiva, i començo a retocar. Està claríssim que abans això era impensable. Bé, sí era possible, però una matada.

A més a més, avui en dia, amb fantàstics sistemes com el Dropbox, puc començar el treball a casa, seguir-lo si tinc una estona al despatx i, si em ve alguna idea o retoc, agafar el mòbil i afegir-lo o canviar-lo. I, és quan em torno a preguntar: ara escric diferent?

No, no escric diferent i tampoc hi he sortit guanyant amb temps perquè el que guanyo amb no barallar-me amb els fulls, la màquina, el typex i el paper de calca, ho perdo en la meva metodologia d’escriure.

No, no escric diferent tot i que ja no em faig resums o esquemes o pautes a seguir com feia abans, sinó que sóc més escueta anotant o pautant les idees i ho faig més sobre la marxa. 

O, potser sí he canviat i, tal i com ens diuen tots els autors que hem llegit, la meva metodologia actual va més en la línia de la nostra ment i el sistema hipertextual: un munt d’idees al cap, sense un ordre lineal ni establert, interconnectant-se entre elles mentre jo vaig escrivint i, al final, en surt un treball. El meu caos organitzatiu i mental trobant el seu lloc?

Per tot plegat, diria que no he canviat massa la meva manera d’escriure (entengui’s de raonar i pensar), però sí el mètode de fer-ho. Tanmateix, no tinc clar que les noves tecnologies m’hagin ajudat a guanyar temps.

Per recordar com era escriure a màquina, amb un somriure: