Sobre tres obres escrites en línia

Ara mateix, no sé què pensar: estic antiquada? Senzillament és que no entenc aquesta mena d’obres? O, tan sols, hi ha gustos per a tothom?

Després de navegar i llegir per algunes obres en línia proposades per en Joan Campàs, trobo difícil opinar doncs no m'han acabat de convèncer. En cap d'aquestes tres obres he aconseguit fer la "immersió" de la que ens parla Domingo Sánchez-Mesa en la lectura de l'assignatura.  Què que és "immersió"? 
Un text ha de conseguir que el lector, l'espectador o l'usuari es construeixi un escenari a partir de l'acció narrativa. A diferència d'algunes obres en paper que desitjo que mai s'acabin, amb aquestes tres obres sí esperava el final. No he conseguit en cap moment, i ho he intentat, imaginar-me l'escena o la trama o els personatges. És la finalitat? No ho sé, però, ara per ara, no les canvio en absolut per una lectura en un clàssic llibre de paper. 

My boyfriend came back from the war d’Olia Lialina
 No m’acaba de convèncer llegir una novel·la en aquest estil:

-        sense un índex o alguna mena d'opcions que pots seguir, no trobes cap pauta cap a on anar. Potser aquesta és la finalitat de l’artista, però arriba un moment en que et sents perduda,

-       et mous per diferents enllaços (clicant-los), en una disposició sense cap ordre aparent i  et va donant respostes molt escuetes per, al final, quedar el quadre buit ... vol dir que ja no hi ha més opcions per aquesta vía? O, què jo ja li he posat final a l’obra? Bé, de fet R. Koskimaa ja ens avisa que no hi ha un final definitiu per a un hipertext, tot és possible, doncs,

-        segons la introducció d’en Joan és “un esquema narratiu interactiu en forma de conversa”, a mi m’ha semblat en tot moment un monòleg, els pensaments de la noia i les preguntes que li faria, o li fa, al promès a la guerra,

-       trobo que és molt complicat seguir un fil argumental en aquesta obra. De fet, em costa, inclòs, trobar la història i la trama. Clar que, portada per la meva subjectivitat, potser no he sapigut trobar el camí adient ni arribar a la lectura completa, sinó que m'he quedat en una lectura parcial. 
Difícil saber-ho quan l'autora no et dóna més pistes.

My body de Shelley Jackson

No he pogut trobar cap comentari d’en Joan al respecte, per tant, “investigo” aquesta obra a cegues i intentant comprendre, abans, a la seva autora des de la seva pàgina.  Curiós que l’autora, a més d’escriure texts electrònics, també, i com diu ella, “for ink on paper”, és a dir, escriu en paper. Sobre aquesta obra en concret:

-       no deixa de ser interessant que a partir d’un dibuix (el cos de l’autora?), a on diferents parts del cos humà són enllaços, podem anar saltant a diferents fragments de lectura que semblen confluir al voltant del cos de l’autora i la seva vida i records (almenys per alguns dels que he llegit). Cliques, per exemple, als pits i el primer record és per a la seva mare i una revista del Playboy, curiosa associació d’idees,

-        a cada enllaç que entres hi ha diferents enllaços més que et remeten a noves lectures o nous fragments que desprès de llegir-los, et retornen a l’anterior. Fins a un punt he pogut anar seguint la història, però ha arribat un moment en que m'he perdut perquè ja no entenia a què venia un tema o altre. Ara faltaria saber si  la única perduda en el text era jo o aquesta ja és la finalitat de l'autora, que ens sentim perduts en la trama,

-        no tinc clar si he arribat al final sense adonar-me’n o és que no hi ha final i així ho vol l'autora, mostrar-nos que sempre podem anar llegint sense acabar mai, que hi ha  múltiples finals.

Read me de Heath Bunting

Segons el comentari d’en Joan, aquesta obra és “un hiperespai de llenguatge”  i mai més ben dit. A partir d’una breu descripció d’un personatge, Heath (el mateix autor?) a qui es descriu com un hacker als 80 i ara cercant el seu lloc, al petit fragment inicial trobem com:
        -     la majoria de les paraules són enllaços externs, 

-        algunes paraules que et semblen impossible de ser un enllaç, ‘the’ o ‘and’ remarcades en negreta, et porten a altres enllaços que no tenen res a veure, almenys al meu parer, amb el text que estàs llegint.  A no ser que aquesta sigui la seva finalitat, mostrar-nos com podem estar navegant infinitament encara que no hi hagi una connexió clara entre els enllaços,

-       fa dubtar que hi hagi paraules que no  no són enllaços, apart de costar llegir-les perquè són molt tènues. No hi havia possibilitats per a enllaçar-les? No li veig cap raó de ser tenint en compte que l’autor sembla que ens vol transmetre que a internet pots estar navegant fins al infinit.

-        resumidament, no m’ha agradat ... aquí en Joan em renyarà perquè ell la considera una obra magistral, però jo no l’hi veig. Clar que, potser, per això ell és el mestre i jo l’estudiant.

Però, a part de que és un exemple perfecte de veure com podem navegar i llegir al mateix temps i de manera infinita, no li trobo cap gràcia més. Potser és aquesta la gràcia?

 
Em sembla que, de moment, deixo de mirar més enllaços perquè, analitzant els meus comentaris, tots són bastants negatius i, a més, em creen moltes més incertes que no pas aclarir dubtes. Potser és un bon moment, per a reconciliar-me amb la lectura, d'agafar un llibre de paper...