Jo sóc hipertextual?

Acabada la PAC2 de l'assignatura, Escriptures Hipertextuals, a on se’ns demanava que defenséssim la tesi “l’hipertext sóc jo, és a dir, els hipertextuals som nosaltres”. Trobo interessant fer-ne un resum del què he entès i he respost... una altra cosa serà la valoració que en faci en Joan Campàs. 

Som fills dels nostre propi moment històric, fet que ens influeix en la nostra manera de relacionar-nos, pensar i conèixer, alhora que cadascú de nosaltres té unes percepcions, emocions, desitjos... innats i, en certa manera irracionals, que ens fa prendre unes o altres decisions.[1]  Segurament per això, al no haver-hi un únic punt de vista de la realitat, apareix el paradigma hipertextual (inclusiu, interdisciplinari, dialògic, autocrític, accepta la incertesa de no poder conèixer-ho tot, integra el subjecte i l’objecte) contra un paradigma lineal (racionalista, jeràrquic, universalista, quantitatiu, monosèmic, simplista) establert als darrers segles en forma de text escrit.

Suposo que com sóc filla de finals del segle XX i principis del XXI, a on les noves tecnologies s’hi han instal·lat i desenvolupat a un ritme vertiginós, a on les relacions socials i de coneixement ja no s’entenen sense la xarxa, dec ser hipertextual. Però, què suposa exactament ser hipertextual? Què em comporta viure dins una hipertextualitat?

Olson es pregunta, i en certa manera ens pregunta, si la cultura escrita és un instrument de dominació o d’alliberació?

El meu primer impuls és dir-me que d’alliberament, com no ser-ho, i més avui en dia tenint al meu abast un nombre inimaginable d’informació i coneixement gràcies a les noves tecnologies i les xarxes socials. Però, llegir a Mattelart, Castells, Mayos, Campàs, Brey, Innerarity i d’altres em fan dubtar del que sé, o crec saber. Bé, almenys sí sé que el paradigma hipertextual em permet dubtar i que no ho puc saber tot, un alleujament. 

De fet, la primera que m’ho ensenya és la natura, que ja es sàvia per si mateixa: la natura utilitza el caos per a crear noves entitats, conformar esdeveniments i mantenir la cohesió de l’Univers; [un caos que no deixa de ser] una interconnexió subjacent que es manifesta en esdeveniments aparentment aleatoris [i que] és estable i sempre canviant.[2] Si és així, jo sóc un element estable (sempre sóc jo) i en constant canvi (en certa manera, el pas dels anys m’hi obliga) gràcies a situacions que han estat, algunes fruit de l’atzar, i d’altres controlades, però que totes juntes em mantenen cohesionada dins el meu entorn mitjançant una xarxa d’altres múltiples elements interconnectats entre si. I, si actualment acceptem la teoria del caos[3], allunyada de la racionalitat científica, així com que hi hagi elements inesperats o que s’escapin al nostre control, és que acceptem les nostres pròpies limitacions. D’aquesta manera, potser sí sóc hipertextual, car, la meva incertesa, subjectivitat i limitacions, m’hi fa. I, si jo sóc hipertextual, i alhora visc en societat, i puc influir subtilment al meu entorn a partir de petits canvis positius, vol dir que tots podem ser hipertextuals. Bé, almenys ja sé alguna cosa més de quan he començat, malgrat que diferents estudiosos m’aportin altres dubtes i incerteses.

He acabat la meva PAC amb algunes conclusions personals que em permeten ser agosarada i afirmar que, doncs sí, que dec ser hipertextual.

En definitiva, tots nosaltres coneixem, pensem, ignorem, dubtem, ens comuniquem i volem saber més, i mentre ens plantegem dubtes i cerquem respostes i coneixement, interactuem amb el nostre entorn aportant-hi el nostre granet de sorra. Descartes ens va fer adonar que "nous pensons, donc nous sommes[4]. " Ara, però, anant molt més enllà, el context actual i la meva realitat (individual i social) em fa adonar que, en veritat, tots nosaltres som hipertextuals, per tant, jo sóc hipertextual.

---

[1] George Duby ho tenia molt clar quan afirmava que “jo escric la meva història, jo em parlo a mi mateix, i no tinc cap intenció d’ocultar la subjectivitat del meu discurs”

[2] CAMPÀS, Joan, Estudis sobre la teoria del caos. Material docent de la UOC, pàg. 2

[3] ens fa repensar tot allò que creiem saber, complexa, aleatòria, no-lineal en el temps, incerta, creativa, participativa, es retroalimenta, interactiva, interconnectada, amb graus de llibertat... en definitiva, tot allò contrari a una raó fixada, jeràrquica i lineal, i tots, conceptes aliens al poder i control.

[4] em prenc la llibertat de canviar el pronom personal, doncs originalment Descartes va dir je suis, donc je pense.