diumenge, 26 d’abril del 2015

"No pensis en un elefant"



Per aquells que no l’hàgiu llegit, us el recomano: No pienses en un elefante de George Lakoff (Madrid. Editorial Complutense, 2007). Tot i estar centrat en els dos grans partits nord-americans, les idees de base són extrapolables.


Aquest llibre analitza com, des dels anys setanta, el partit republicà nord-americà està invertint quantitats indecents de diners en crear els seus think tank per a crear-se una imatge vàlida per al ciutadà mig i baix. Als rics no els han de convèncer, però sí a les classes que surten perdent amb les seves polítiques de dretes. Al mateix temps, posen en marxa altres estratègies, amb vistes a llarg termini, per a crear-se una base social ja adaptada i adoctrinada per al futur. I, a la base de tot plegat, què fan servir? El llenguatge adequat.


El llibre no és que et digui res de nou, almenys per a una gran majoria, sinó que tan sols et permet constatar que anaves encertada amb el què creies saber. Això és: tots els intents possibles de manipulació, adoctrinament, falsedat, planificació... de governs “autoanomenats” democràtics, però que, tan sols, tots els seus actes són amb dues úniques finalitats: assegurar el seu lloc al poder i fiançar el poder econòmic d’aquells que els hi han donat suport. I, si cal provocar una guerra per aconseguir-ho, doncs cap problema...



El que empipa de la lectura, però, és constatar que amb un ús abusiu (ells en diran eficaç) del llenguatge i una manipulació de la comunicació saben “vendre” les seves idees. I, és clar, tu et preguntes “com pot ser? No sóc tonta, tinc estudis, sé raonar per a mi mateixa. Com em poden convèncer, tan sols, sabent comunicar a la seva manera?

Tanmateix, per G. Lakoff no és tan greu la mentida en si, si no que “el veritable problema, el problema clau, és trair la confiança. Les nostres institucions democràtiques requereixen confiança”. I, té tota la raó perquè, si perdem la confiança en aquells que ens governen “per al nostre bé”, què ens quedarà?




De la lectura del llibre, i suposo que és una de les finalitats d’en Joan Campàs quan ens el fa llegir, és veure com el llenguatge és tan necessari per a tot i és a la base de moltes opcions, decisions i accions, personals i socials. Ens adonem que si el partit nord-americà democràtic (progressista) no fos incapaç de comunicar amb eficàcia i fermesa els seus valors, no perdria un gran nombre de vots. Qui ho diria, oi?
 
Clar que el llibre va ser escrit al 2001 i revisat al 2004, i la campanya d’Obama encara quedava molt lluny. Una campanya guanyada, en gran part, gràcies a l’ús de les noves xarxes socials per part dels activistes i simpatitzants amb el domini web www.MyBarackObama.com

Abans d’acabar, compartir una paraula nova que hi he après i m’ha agradat: hipocognició, la carència d’aquelles idees que necessites, la manca d’un marc prefixat, relativament simple, que pugui ser evocat mitjançant una o dues paraules. Quantes coses per aprendre a l’entorn del llenguatge, el seu ús, la seva subjectivitat i la nostra relació amb ell.

5 comentaris:

  1. Comparteixo les teves preocupacions i observacions sobre Lakoff. I encara més, com dius, si l'hagués escrit ara encara s'afiançaria més en les seves tesis, doncs les seves observacions sobre la manipulació del llenguatge no han deixat de repetir-se. Si al final tot resulta tan evident, on és el resort que ens fa saltar per rebutjar-lo?

    ResponElimina
  2. ara no estic segura de la pregunta, vols dir: a on està el resort que no ens fa saltar?
    Cada vegada més penso que la gent és feliç en la seva ignorància i prefereix no preguntar, o pitjor encara, creure's el que li diuen... Els hi deu semblar que tindran una existència me´s plàcida? A la llarga, però, ens sortirà car

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, ens sortirà car, però sempre ha sortit car. Però mentre aquesta ignorància mantingui la base de la piràmide de Maslow, no hi haurà resorts que facin saltar perquè, al cap i la fi, es prefereix aquesta "existència plàcida" que comentes.

      Elimina
  3. En la dècada dels 40, el sociòleg Mauro Wolf va plantejar la seva teoria empírica sobre els efectes de la persuasió, mostrant la complexitat que hi ha en la relació entre l’emissor del missatge i el receptor. Aquests estudis posen en evidència la influència que tenen sobre el receptor multitud de factors diferents, com per exemple el seu estatus socioeconòmic, el nivell educatiu o els interessos particulars derivats d’on visqui o treballi en aquell moment. Per tot això, un mateix missatge no produirà les mateixes sensacions en tots els receptors. D’aquí la importància que Lakoff dóna a la manera de transmetre la informació.
    Felicitats pel teu estil tan personal de gestionar el blog.
    Salutacions

    ResponElimina
  4. Bona tarda Carlos,

    Abans de res, moltes gràcies per les teves felicitacions.

    Desconeixia l'estudi de Mauro Wolf, però comparteixo les seves teories. No hi ha res com passar una campanya electoral per a veure-ho ben clar. Cada dirigent i partit politic dient allò que vol sentir el seu públic o "venen" allò que interessa a un altre públic diferent. I, mentre, la gent es deixa enganyar creient que, un cop elegit aquell que han votat, realment els sol.lucionarà el seu dia-a-dia

    ResponElimina