Every minute of the day

Molt interessant la segona lectura que ens proposa en Joan, extractes del llibre L’era de la informació de Manuel Castells. Amb la idea final amb la que em quedo és que, en el fons, ens agradi o no la globalització i tot el que comporta, sembla que tots/es necessitem que siguem una societat global.

Per un costat, em queda clar que vivim en un món tan digital que si demà apaguessin l’interruptor hi hauria un crash pitjor que el del 29. Ja no només pel daltabaix econòmic, sinó pel social. 

S’ha introduït tant en la nostra activitat diària que ja no en sabem viure sense. I, el pitjor del cas és que, moltes vegades, pot crear més neguit que satisfacció, com des de no sortir de casa sense el mòbil perquè es 'pateix', algú que s’enfadi perquè no li han contestat un whatsapp als 10 segons, una amiga ha vist una foto de les altres al Instagram i que van quedar sense ella o queixes a un hotel per no tenir wifi gratis... Com se’ns diu al text, en paraules de M. Kranzberg “la tecnologia no és bona ni dolenta, ni tampoc neutral”.

Al llarg de les darreres dècades, però, la pròpia evolució històrica i econòmica, més les decisions d’aquells que tenien poder per a decidir, ens han portat al punt que estem, i una tornada enrere és impossible. El resultat és un món tecnològic que es bipolaritza a marxes forçades: el que està dins de la xarxa i el que en queda exclòs. L’anomenat “Tercer món” es va diluint doncs en ell emergeixen països amb un clar desenvolupament (un altre tema seria com es distribueix), mentre dins les nostres societat occidentals sorgeixen nuclis subdesenvolupats davant dels nostres ulls. 

El risc d’aquesta bipolarització està en aquells que no s’adapten o no s’integren i es senten sols dins d’aquesta xarxa global. Uns exclosos pel seu propi estatus (pobres, analfabets o amb molt pocs estudis, alienats per gènere, raça o religió...) i els altres perquè ja els hi va bé el què li proposen a falta d’una cosa millor, tots s’acaben identificant en un grup o xarxa en la qual s’hi senten protegits i entesos. Fins no fa masses anys, aquells que volien transgredir o marcar la diferència, sentir-se ‘diferents’ al seu entorn, s’identificaven en un estil musical o artístic concret, ara sembla que emergeixin en ‘fonamentalismes’, molt més perillosos per les seves defenses extremes. Llegint l’anàlisi que fa en Castells dels fonamentalisme religiosos te n’adones que, més o menys, tots parteixen d’una mateixa base sociològica: guanyar adeptes entre aquells que es senten exclosos i/o amb una manca d’identitat. Personalment, em preocupa més el seu caràcter marcadament patriarcal i masclista, i em fa pensar si, en el fons, les dones no tindrem més clara la nostra identitat? També és cert que portem molts segles lluitant per guanyar-nos-la.