Anem cap a una nova versió del 'panem et circenses'?

“Societat de la incultura”, “societat de la ignorància” o “societat del desconeixement”, tant s’hi val quin terme utilitzin uns estudiosos o altres, en el fons tots venen a dir-nos el mateix: cada vegada més l’individu, el ciutadà d’a peu, és més ignorant o “analfabet funcional” d’una manera bastant voluntària.

Per un costat, se’ns ha fet creure que, dins d'una societat de la informació, tenim al nostre abast tot el coneixement gràcies a les TIC i una xarxa accessible per a tothom (obvia dir que això no és del tot cert doncs hi ha un gran volum de població sense aquest accés ni possibilitat. Segons aquest gràfic del 2014-2015, un 60% de la població mundial no té accés a internet). Però, per un altre costat, no ens preguntem seriosament qui ha al darrera de tota la informació: qui la crea, qui la dóna, qui la controla? En definitiva, a quin poder ocult ja li va bé que ens convertim en una nova massa social “analfabeta”? Mentre menys coneguem, menys raonarem i menys ens queixarem o estarem en desacord amb els poders fàctics, suposo.

Sòcrates ja va plantejar que “per cercar alguna cosa hi ha que conèixer-ho o, al menys, tenir noticia d’ell” i Internet ens ha “venut” que tots nosaltres sí tenim la manera de conèixer i cercar tota la informació necessària, però res més lluny de la realitat. Quan cerquem alguna cosa a la xarxa no tenim en compte que, per exemple com passa a Google, els primers enllaços hi són per raons econòmiques o publicitàries relegant aquella informació realment vàlida a llocs més baixos o amagats. Per tant, sí tenim a l’abast molt coneixement, però no sabem com utilitzar-lo, o no volem.

A més, dins d’aquesta nova societat que ens ha tocat viure, se’ns diu que és més necessari que mai l’ultraespecialitzat dins de cada matèria perquè hi ha massa informació a assumir per una sola persona, relegant aquell ‘savi general’ a l’oblit. Així, és quan, per exemple, anem al metge per un dolor que no tenim clar i, si no és de la seva especialitat, ja no sap dir-te res i comences un Via Crucis per consultes i hospitals. 

La ultra especialització està creant una nova cultura de desconeixement?

El més preocupant de tot plegat, però, és que ho siguem de manera voluntària. Ara que s’utilitza tan sovint la paraula ‘empoderament’, ens hauríem de preguntar perquè el ciutadà ha renunciat a fer-ne ús. Crisis econòmiques, escàndols polítics a diari, esperança d’un treball digne a la baixa... tot plegat comporta que un gruix de la ciutadania prefereixi esdevenir una Belen Esteban, diner fàcil i ràpid tot i ser a compte de la pròpia dignitat, que no estudiar una carrera universitària de cinc o sis anys. Total, per a què? Aquest mateix gruix troba molt més senzill empassar-se un SálvameDeluxe que no informar-se dels seus drets i obligacions dins la societat democràtica en la qual té la sort de viure. Suposo que, de vegades, veure i viure les desgràcies dels demés és menys angoixant que assumir la pròpia vida. En definitiva, s’està preferint ser un Homo videns (Antoni Brey) –mira però no pensa, veu però no entén- que no un Homo sapiens.

En Gonçal Mayos, al llibre “La sociedad de la ignorància”, ens diu que “el ciutadà d’a peu ha abdicat, i es pot dir que tot lo comú l’és indiferent.” (pàg. 196). Malauradament em sembla que té bastanta raó (a petita escala, ho he comprovat a l’escola de les meves filles: una escola a on decideixen els pares, se’ns informa en assemblea i la dirigeixen pares votats en assemblea. El percentatge dels pares que hi assisteixen és lamentable).

El perill de viure ‘acomodadament’ en una societat democràtica és que ens oblidem de que, al igual que nosaltres tenim uns drets i obligacions, els que manen també els tenen, i a més ens han de respondre. Esperem que en G. Mayos erri quan ens diu que anem cap a una nova versió del panem et circenses.