Una pregunta
sense una resposta definitiva i que des diferents branques socials i
científiques es busca una resposta clara o, almenys, un quòrum consensuat.
Cap pensament o acte humà
és aliè al seu context sociopolític o cultural.
El procés o canvi mental pot ser instantani o pot ser l’esclat d’una evolució,
però és una resposta al moment històric que viu. I, adaptat a aquest context,
l’evolució del llenguatge hi va parell. Un llenguatge que va esdevenir oral i, per comoditat i facilitat, va passar a ser plasmat en signes gràfics primer,
per arribar fins a l’escriptura com l’entenem actualment. El curiós del cas,
però, és que ara mateix, uns dibuixos –en format de smiles i altres- tornen a la nostra escriptura hipertextual. Un
llenguatge gràfic molt útil si parles amb persones d’altres llengües que no
domines. La llengua escrita pot ser un entrebanc per a entendre’s, els dibuixos
tothom els entén, suposem.
Si
dels primers homínids s’ha evolucionat fins a l’amalgama cultural (mescla de
cultures heterogènies) que forma avui en dia el planeta Terra, no és
d’estranyar, doncs, la gran pluralitat
de llengües existents. Tanmateix,
una mateixa llengua pot variar molt segons quina cultura/societat en concret la
parli. Els que hem estudiat anglès ho tenim molt clar quan escoltem a un
britànic, un nord-americà de Boston o un de Texas. Així mateix, sempre he
pensat que se’ns critica molt als catalans per parlar en català i que els que
venen de fóra i volen aprendre el castellà no poden. A aquestes persones jo els
preguntaria, i de veritat sense voler ofendre, que se’n vagin a Andalusia a veure
quin espanyol hi aprendran. Jo, que parlo i entenc l’espanyol, de vegades he
tingut que posar els cinc sentits per a seguir una conversa entre andalusos. I,
aquí és quan ens adonem de com la realitat sociocultural pot influir molt més
en el llenguatge que no a la inversa.
Heu
vist la pel·lícula Ocho apellidos vascos?
D’una manera molt graciosa per a mi, i a
partir dels diferents tòpics existents entre bascos i andalusos, el film ens
mostra una realitat. Som diferents. Igual que els catalans som diferents dels
de Madrid. No dic que sigui ni millor ni pitjor, tan sols diferents. Les
arrels, el passat, la història, la cultura, els fets viscuts, la família, els
amics... tot plegat conforma un substrat
identitari que no es pot obviar,
per molt que ho intentin amb lleis repressores i discursos ofensius i
incendiaris. I, això que tots plegats estem dins d’una mateixa península
ibèrica de pocs metres quadrats (que són uns metres dins el planeta terra).
Dels
apunts que ens ha passat en Joan Campàs sobre “Llenguatge, pensament i escriptura. Una perspectiva lingüística i,
després, una perspectiva psicològica”
t’adones que els éssers humans som un reflex de l’entorn a on vivim i ens
sociabilitzem i que, per tant, parlem en un llenguatge d’acord a aquest entorn.
Antigament, amb el poc moviment migratori no era cap problema. Actualment, ens
hem d’adaptar a la multiculturalitat i la pluralitat lingüística sí o sí.
Alguns ho veuen com un problema, d’altres ho veuen com una possibilitat
d’ampliar coneixement. La xarxa, l’hipertext, tot el món virtual ajuda a que
aquesta ampliació de coneixement sigui molt més senzilla i factible. Per
exemple, tinc un amic holandès que ha vingut a viure aquí amb una amiga meva, i
que per cert es van retrobar vint anys després pel Facebook. Per problemes d’horaris laborals l’Ed, aquest noi, no pot
anar a classes de català i, a més de l’entorn social en el qual viu, està
aprenent el català gràcies a internet i diferents pàgines i programes.
Al
respecte de com conviure dues ‘subcultures’ (per dir-ne d’alguna manera), d’una
mateixa cultura i en un mateix entorn, em ve a la memòria la cançó d’Els
Catarres Jenifer:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada