Viure dins del temps

“Viure dins del temps.” Aquest punt en concret, dins dels Estudis sobre la teoria del caos d’en Joan Campàs, m’ha fet rumiar una bona estona. Segons en Joan, “el temps, actualment, ens té segrestats. Mai tenim prou temps.” I m’adono, malauradament, de la raó que té.

Ens pensem que controlem el nostre temps, que el gaudim al nostre lliure albir i que, en definitiva, en som els amos. Res més lluny de la realitat doncs vivim dins d’una societat totalment temporalitzada. El temps ha esdevingut un gran benefici econòmic que no es pot malbaratar: sempre patint per no arribar a temps, fitxar quan arribem i sortim de treballar, no marxar abans d’hora del treball, no ser productiu en el teu temps... No és d’estranyar que l’angoixa i la depressió esdevingui una de les malalties més esteses al segle XXI. És impossible ‘viure’ a aquest ritme, el que estem fent és ‘sobreviure’ o ‘subviure’.

Fa uns anys anava a una massatgista que em deixa “respira”. Jo li deia que, òbviament, ja respirava i ella em responia que no, que el que feia era sobreviure, però no respirar escoltant el meu cos. Aquests dies ho he recordat.

 
Per en Joan Campàs “el temps té una dimensió fractal (...) amb una porta d’accés als remolins i corrents del temps on poder explorar els seus vòrtex turbulents”, és a dir, cadascú de nosaltres té el seu temps i està en les nostres mans què en fem i quina porta obrim. Podem entrar dins del remolí pautat pel nostre entorn o, simplement, aprendre a gaudir d’aquells moments senzills, fluids i que ens passen pel davant per primer i darrer cop: estirar-nos al parc tot veient passar els núvols, veure jugar als teus fills, passejar per la platja a pet d’ones ...Sempre clar, dins de les prioritats de cadascú.

 La teoria del caos ens parla del temps i de la incapacitat per a predir i controlar, i em recorda una idea o pensament que tinc de fa temps: voldríem saber el temps què ens queda de vida? M’hi fa pensar una situació en concret: ara fa cinc anys, amb pocs mesos de diferència, vaig perdre un bon amic del meu marit (42 anys) i un cosí-germà meu (38 anys).

El meu cosí va entrar a l’hospital per a unes proves un dimecres al migdia, feia uns mesos que no es trobava bé, i ja no en va sortir en vida. El divendres ja li van posar morfina i al divendres següent es moria d’un càncer fulminant. Ell mai va saber que s’estava morint, fet que no ens va permetre acomiadar-nos com potser haguéssim volgut fer. Al seu enterrament és a l’únic que he parlat mai perquè em vaig quedar amb la sensació de que, en vida, no li havia dit moltes coses que li hauria d’haver dit: records de la infància, que l’estimava molt, que el trobaria molt a faltar...

Pocs mesos abans, es moria aquest amic nostre d’una mort anunciada, la ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica), una malaltia molt cruel. Vaig admirar al seu moment, i seguiré admirant sempre, com va portar tot el procés de la malaltia. Ell mateix ens deia al principi “tinc data de caducitat” i va tenir clar que, mentre pogués, no deixaria de fer cap cosa. Era l’únic de la colla que no tenia família, però venia a totes les sortides, s’ho passava genial amb totes les criatures i va gaudir dels dos anys i mig que va tenir tot el que va poder. Quan ens va deixar, tot i el buit dins nostre, vam sentir que l’havíem viscut, gaudit, ens ho havíem dit tot i que sempre el tindríem present.

Des de llavors, de tant en tant perquè sinó seria una angoixa, intento recordar que avui hi som i demà ja no, i que si no puc acabar una PAC a temps però sí gaudir de les meves filles, hauré aprofitat el temps de debò. Amb el què encara no m’he posat d’acord és en si vull saber els dies que em queden, no ho sé. Les dues opcions tenen els seus pros i contres...