Quan a internet catorze anys són molts anys

Per Arlette Séré (a: ‘Nuevos géneros discursivos: los textos Electrónicos’, pàg. 135) “cada moment històric produeix gèneres adaptats als mitjans tècnics i tecnològics que corresponen a l’evolució de les diferents societats sempre en moviment.” I, és el que estem comprovant in situ amb les noves tecnologies, internet i tot el que ho envolta.

Dubto que pocs invents com els ordinadors i la xarxa hagin revolucionat tant en tan poc temps. Per quan ja creiem que ho dominem i ho sabem gairebé tot, arriba algun nou il·luminat (sembla ser que els garatges dels USA donen per molt) que, com un mag treien un conill del barret, ens sorprèn amb alguna nova aplicació o tecnologia que ens desbarata tot el nostre coneixement virtual.

Ara bé, res com llegir un llibre sobre internet escrit fa catorze anys per sentir-te ‘vella ‘ (sí, en v) de cop.

Així m’he sentit alguns cops llegint ‘El lenguaje e internet’ de David Crystal, un llibre escrit al 2001 a on l’autor ens descriu la seva visió del ciberespai i la seva influència en el llenguatge. Però, quan ho fa parlant del xat o Messenger (SMS) i encara desconeix Twitter, Facebook o Whatsapp, o les inesgotables possibilitats dels mòbils o 'tabletes', veus que ja s’ha quedat desfasat. Alhora, però, també es planteja dubtes i qüestions que ara, catorze anys després, segueixen en vigor i sense una resposta clara, com “el ciberespai és la mort de la diversitat?”. Crystal fa un bon anàlisi de varis temes al voltant del ciberespai i que donen per pensar, a manca d’espai, però, comento breument alguns dels que m’han cridat l’atenció.

L’autor comenta el tema de l’anonimat dins el ciberespai. Aquest sí és un tema actual i de difícil solució doncs la xarxa és el medi ideal per a amagar la teva identitat, si així ho vols. La prova més clara és que tots els departaments policials tenen les seves àrees especialitzades en ciberespai: pornografia infantil, assetjament, terrorisme, ciberatacs... Personalment, i amb dues filles adolescents, ara mateix és un tema que em preocupa i intento parlar-ho molt i molt bé amb elles: sempre han de saber a qui tenen com “amic” a les diferents aplicacions que utilitzen, mai posar-se a un amic d’un amic d’un amic. La seva joventut, de l’adolescència en general, els fa creure que són invulnerables, alhora que innocents i confiables, i que ho saben tot. No hi ha com anar a xerrades dels Mossos d’Esquadra a l’escola per veure tot el què hi ha i es poden trobar.

Des de l’època de la radiodifusió s’ha debatut sobre la conveniència o no de permetre els dialectes i accents locals als medis de comunicació. No cal anar a ultramar per veure-ho, a TV3, sense anar massa lluny, tots parlaven un català normatiu i, sense voler ofendre, molt de “Barcelona”. Els diferents accents o, inclòs dialectes, catalans no existien. El primer cop, no fa tant, que vaig sentir un accent lleidatà “a la nostra tele” vaig quedar parada. I, amb poc temps, de mica en mica, ha esdevingut normal escoltar algú de les terres de l’Ebre, la plana de Vic o l’Empordà. De fet, tinc un amic valencià que viu fa molts anys a Alemanya i, no fa masses mesos, ho va comentar tot estranyat “a TV3 ja poden parlar amb accent o dialecte?”

Sobre els dialectes, vaig trobar molt interessant, i vam riure molt amb un grup d’amics de la UOC escampats pel país, amb el test dialectal que va fer el diari ARA l’estiu passat.

Per Crystal, “els trets gramaticals, lèxics i discursius exerceixen un paper distintiu en totes les varietats parlades d’una llengua, de la mateixa manera que ho fan en les varietats escrites.” És a dir, no seguirà els mateixos trets, a internet, la pàgina de notícies d’un diari, que la informació d’una investigació científica, un enllaç jurídic o una pàgina informativa escolar. Cadascun d’aquests espais tenen el seu propi lèxic i usos que els diferencia de la resta. Així mateix, s’ha popularitzat, sobretot en els  desfasats sms, i per whatsapp, Instagram, Facebook... una nova manera d’escriure: els acrònims. Tot i que, generalment són molt més utilitzats per als adolescents i joves, en general han tingut bona acceptació per permetre’t escriure amb pocs signes i, de vegades, de manera més divertida o personal. LOL (laughing out loud), ASAP (as soon as possible) o altres com XOX (hugs and kisses) són normals de trobar en converses de, inclòs, no angloparlants.

Aquest punt em fa recordar un capítol de Castle (temporada 6) a on l’escriptor ha d’ajudar a demostrar la innocència d’una ‘suposada’ assassina i en una escena en concret (perdoneu per la gravació totalment casolana) surt aquest tema. Per la manera d'escriure de la noia, Castle descobreix que ella potser sí és innocent:

                                                      

Ara, fent un spoiler del capítol, ho sento, el veritable assassí, i qui escriu els missatges, és un advocat d’un prestigiós bufet de Nova York.