Rés és nou, res no ha estat ja pensat

Dublín

En Joan Campàs ens recomana que a mesura que anem fent les lectures per a la PAC2, opinem sobre elles. Confesso que aquesta d’en Mattelart (Historia de la sociedad de la información) m’ha costat. Per sort, des de que estudio a la UOC m’ha passat en casos molt comptats el llegir i que, amb parts del text, no saber què estic llegint. Tanmateix, sí m’he quedat amb idees o frases que m’han suposat els meus propis pensaments.

Primer, que res és nou i gairebé tot ja ha estat pensat. La idea d’una ‘universalització o globalització del coneixement’ ja la trobem al segle XVII de la mà de Leibniz, Bacon, Sébastien, de Vauban o Diderot i d’Alembert. De les seves aportacions i visions, doncs, podríem dir que ja és innat en l’ésser humà el voler anar més enllà pel que fa a conèixer i transmetre aquest coneixement. Des dels dibuixos a les parets i els papirs, passant pels manuscrits i el llibre imprès, l’home està en una  recerca constant sobre la transmissió i interconnexió cultural amb els altres.

Copenhaguen

Al mateix temps, crida l’atenció com Condorcet (1743-1794), dins del seu moment històric, ja planteja estudiar quin impacte té la impremta en el desenvolupament científic, en la democràcia de les opinions i l’expansió del ideal d’igualtat. En ple segle XXI, ens plantegem els mateixos anàlisis canviant, però, la impremta per les xarxes.

Per un altre costat, trobo frases que, tot i tenir més de cent anys, les podríem considerar encara vigents canviant, tan sols, algun ‘personatge’:

Sidi Bou Saïd (Tunis)

“l’auge de l’elit tècnica redueix el paper de l’Estat al d’un simple “encarregat de negocis”  (paraules dites entre els segles XVII i XVIII, pàg. 10)

Diria que el paper de l’Estat, en moltes situacions, segueix igual de reduït sota ‘encarregats de negoci’. Actualment, però, aquests ‘encarregats’ són les banques, grans xarxes de comunicació, les petroleres, altres empreses de consum bàsic (recordem el recent cas de Castor, i l’escandalosa indemnització)...

País Basc

Acabada la I Guerra Mundial, els teòrics declaren que “les masses han de ser controlades, pel seu propi be, per una minoria intel·ligent, una classe d’especialistes”(pg. 15). Per seguir llegint més endavant, “les intromissions, arbitraries o legals, en les llibertats col·lectives i individuals, comporten el seu risc, en efecte, de reprimir el dret de les organitzacions de la societat civil a manifestar el seu desacord respecte de les   lògiques   segregadores   del   sistema mundial en gestació”  (15/12/2001, pàg. 59)

Frases amb gairebé un segle de diferència però amb una mateixa idea final: s’ha de controlar què i com coneixen les masses socials. Especialment escandalós l’intent de, sota el fantasma del terrorisme, controlar-nos cada vegada més des dels atemptats a les Torres Bessones de Nova York l’11 de setembre de 2001. Com un conte de por als nens petits “que ve el coco”, ens han fet creure que ens vigilen i controlen per al nostre bé. Episodies com les filtracions fetes per Edward Snowden (al meu post del 24 de març precisament en faig referència) ens mostren l’abast d’aquest control governamental.

Illa de Murano (Venècia)

Aquestes paraules (del 1890), però, ens diuen que ja hi ha certa consciència que el saber donarà coneixement, i de retruc, poder a les masses socials: “el segle XIX, amb l’acceleració de la velocitat dels fluxos d’informació i comunicació, ja ha donat a llum una opinió de dimensió planetària i l’aparició dels “públics” moderns és el resultant de medis de comunicació que no deixen d’ampliar el “cercle social” per sobre de totes les barreres de clans, de confessions, d’Estat (...) fins als límits del gènere humà”. pàg. 16)

Actualment, tenim qui aconsegueix filtrar (Snowden o Julian Asange amb WIkileaks), a través de les xarxes, aquelles polítiques i accions sense escrúpols dels governs 'democràtics' que no dubten a saltar-se drets civils d’aquells a qui, suposadament, han de protegir. Al segle XIX, d’una manera més lenta que la xarxa virtual i amb medis més convencionals en format de paper, eren persones com E.D. Morel qui les publicava, com la seva denuncia sobre les atrocitats del rei belga Leopold II al Congo belga.

San Francisco

 I, una de les que més em fa rumiar és del 1913 quan, davant l’auge de l’industrialisme, es demana: “la idea d’una societat postindustrial [que es retrobi] amb la diversitat cultural amenaçada per la centralització i la uniformització practicada per un “sistema unitari mecànic”, atrapat per una economia de vocació planetària i aliena a qualsevol consideració sobre “l’ànima de l’espècie”.  (pàg. 17)

Cent anys més tard, moltes associacions i persones segueixen avisant del mateix. 

Anem de viatge a qualsevol país i tot és igual: les persones amb el seu gadget com un complement fix a la mà i orella, el menjar -les mateixes cadenes fast-food-, la roba -les mateixes marques multinacionals-, els souvenirs -tots made in Xina-... Només cal veure la nova llei que vol aprovar l'Ajuntament de Barcelona per a protegir  botigues emblemàtiques, i diferents, de la ciutat.

Ara mateix només ens queda visitar el patrimoni artístic i urbanístic de cada país i ciutat per fer-nos una idea de l’ànima i l’esperit del lloc i la seva societat. Això sí, dels centres històrics perquè els barris nous també són tots iguals. D’aquí, aquestes fotografies de diferents ciutats i països que he pogut visitar i que ens diuen com són, o eren, els espais urbans.

De fet, al segle XIX, Alexis de Tocqueville ja es plantejava quins serien els riscs de la uniformatització en “l’era democràtica”. A principis del segle XXI, ho estem comprovant ...