Quan el caos no és tan caos

Si cerquem ‘caos’ al DIEC ens diu “estat de confusió dels elements que hauria precedit l’organització del món. (...) Confusió i desordre complet”. En canvi, segons Joan Campàs el caos “és una realitat més subtil que la idea d’una confusió esdevinguda a l’atzar”. De fet, sembla ser que hem de donar gràcies al caos doncs és qui ha permès la creació del món tal i com l’entenem actualment. Com pot ser? Perquè aquesta mateixa característica de ‘confusió, desordre, impredictibilitat’ és la que ha permès que els diferents elements, esdeveniments, moviments..., sovint per atzar, evolucionin sempre oberts a totes les possibilitats i endavant en la recerca d’allò nou i viable. Per tant, tot el que succeeix, bo o dolent, de manera casual o estudiada, té una raó de ser. I, allò que és vàlid per a la natura, també ho és per a nosaltres.

El gran Woody Allen (un gran caòtic i transgressor espero que per molts anys més) ja planteja al principi de la seva pel·lícula Match Point si, en realitat, la nostra vida és fruit de l’atzar o la casualitat o la controlem nosaltres:

                                                        

Segurament, atorguem un adjectiu pejoratiu al caos perquè així ens han educat. Ens ensenyen des de ben petits a estar controlats, quiets, no desviar-nos d’uns cànons preestablerts, acatar i obeir. D’aquesta manera ens convertim en éssers predictibles i fàcils de manejar. I, per això fan tanta por aquelles persones que surten del que és considerat ‘normalitat’ i se’ls etiqueta ràpidament com a ‘bojos’. Els més visibles són els artistes o altres persones creatives.

 Caravaggio, Goya, van Gogh, Edvard Munch o Dalí són excepcionals artistes que han creat les seves millors obres fóra dels cànons establerts de raó i conducta “normal”. Pot ser sí que les seves percepcions del món, angoixes, trastorns mentals o paranoies eren diferents a les nostres, però us imagineu que no hagués estat així? O, grans matemàtics com John Forbes Nash. Tots ells, en un punt de bifurcació en la seva vida van tenir clar cap a on girar: cap als seus graus personals de llibertat.

Sempre és curiosa l'associació d'idees que fem algunes vegades. Des de que he començat la lectura dels Estudis sobre la teoria del caos d’en Joan Campàs hi ha una escena que se’m repeteix mentalment, que de petita reia molt i per a molts deu ser ben tonta: l’escena de la cabina de vaixell a Una nit a l'òpera dels Germans Marx.  Ara començo a pensar, però, que el que ens sembla un caos a primer cop de vista, en el fons són diferents elements, cadascun d'ells amb la seva raó de ser, en un mateix espai i moment:

                                             

Per sort, després llegeixo en els apunts d’en Joan que “el caos suggereix que la ironia, la metàfora i l’humor ens ajuden a superar el dualisme, com també la dialèctica”, i m’adono que per això em deuen agradar les persones amb el seu toc d’ironia, Woody Allen, l’humor anglès (L’Escurço negre o Sí, ministre) o els irreverents Monty Python. Al igual que, generalment, els que manen o tenen poder no gaudeixen de gaire sentit de l’humor.