dimecres, 6 de maig del 2015

Una mica d'art per a contrarrestar tanta hipertextualitat


Combinar aquesta assignatura de la UOC, Escriptures Hipertextuals, amb Història de l’Art II (del Renaixement fins al segle XIX), m’està portant a fer-me unes reflexions curioses al llarg del curs. Algunes ja no venen al cas, però, ara que estic estudiant la pintura al llarg segle XIX i analitzant el seu context històric, em pregunto: “com ens analitzaran a nosaltres dintre d’un segle?

Es fa molt estrany parlar del tren o vaixell a vapor quan hi ha gent que té bitllet reservat per anar a fer ‘turisme’ a la lluna ...... parlar del desenvolupament de la indústria i tot el que comportà quan nosaltres estem parlant de la desindustrialització o deslocalització. Això sí, de la pobresa, les classes més baixes o les penúries laborals, en podem seguir parlant igual ...... parlar de com al 1873-26 l’imperi britànic pateix un col·lapse econòmic creant una gran Depressió, al 1929 es va repetir i nosaltres ho hem tornat a viure ........ 

El segle XIX s’acaba amb un replantejament en la visió existent fins al moment del món i de l’ésser humà. És el segle de les teories evolutives de Darwin capgirant les teories del cristianisme; del socialisme científic de Marx i Engels contra el liberalisme del moment; és l’hereu de la raó il·lustrada alimentada en el Romanticisme; és el moment del nihilisme filosòfic de Kierkegaard –naixem, morim i patim sols-, Schopenhauer –la vida és un deute contret en néixer- i Nietzsche –s’ha d’evitar caure en la moral de ramat i passar del jo haig al jo vull-. És, en definitiva, el segle on es cerca donar una explicació clara de l’ésser humà, de la seva societat i del món en general.

Començo a pensar si no estem, més que menys, iguals. I, és quan vaig estudiant les obres d’art, dels diferents moviments artístics, que m’adono que, si tot i el context del segle XIX en van sortir grans obres mestres, potser encara no ho tenim tot perdut. O, amb l’hipertextualitat potser sí?

Caspar David Friedrich pinta aquest quadre per a demostrar-nos el sublim de la naturalesa i de la petitesa de la nostra existència dins ella; mostrar-nos que no som res davant quelcom més poderós. I, em pregunto, dins el nostre moment històric, cap a on faria mirar al caminant davant un mar de boira? Cap a les xarxes, internet i tot aquest món tan complex que tenim al davant?

4 comentaris:

  1. Vaig gaudir molt d'aquesta assignatura. Quan facis 'Art del segle XX' (matèria que dona Joan Campàs, o sigui que preparat a l'avalantxa) gaudiràs d'allò més, perquè t'introdueix en l'art contemporani. A mi em va ajudar a comprendre millor aquesta fita que és l'art contemporani en relació a la nostra condició. Com dius ens veiem reflectits en, per exemple, pintures com les de Friedrich i les idees del sublim. Ara, penso que està molt més a prop de la nostra condició l'art que vindrà 100 anys després...tot i que no ens agradi tant. Per què? Perquè parla de nosaltres amb els mateixes termes que reproduim la nostra consciència qüotidiana, amb les condicions de la vida que coneixen i en el mateix moment (més o menys) històric.
    Tot i això s'agraeix aquesta 'finestra' a la naturalesa, i veure que la figura humana no ha patit encara aquest procés de disgregació tan postmodern.
    Salutacions,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert Jordi, sempre es valora més un nou moviment amb perspectiva. Quan hi som "a dins" és més complex, ens pot molt més la nostra subjectivitat que no una objectivitat 'neutre'. Tinc ganes de fer 'Art segle XX'.

      Sí, sé que en Joan dóna 'Art Segle XX' . De fet, quan vaig tenir clar que m'havia d'adaptar al Grau, em vaig deixar expressament Hª Art per al grau i poder-la fer en dos assignatures i més profundament, doncs estic fent Humanitats perquè la UOC no fa la carrera de Història .... ja ho diut tot, oi?

      I, sí, ara ja sé que és fer una assignatura amb en Joan Campàs. Ja havia llegit al fòrum d'Humanitats que les seves assignatures no eren de 7 crèdits, sinó encara més (jajaja). Però, al mateix temps que hi ha consens en que les seves assignatures comporten molta feina, hi ha el mateix consens en molt bona valoració de les assignatures i en Joan.
      En el fons, encara que ens falti temps i hores per a dormir, aquestes assignatures són molt més agraïdes que no les que passen amb "ni pena ni glòria" i algun consultor que deixa bastant que desitjar.

      Elimina
  2. Ens hauríem de plantejar si l'art del segle XXI, ho podem anomenat art. Els artistes ja no treballen pràcticament amb les mans, sinó que utilitzen les eines tecnològiques, i jo em pregunto: La feina i la sensibilitat artística, és comparable, a l'art dels segles anterior?

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'imagino que sí és art, Àngels, en quant a manifestació artística. Una altra cosa és que l'entenguem o ens agradi. Segurament, l'art actual serà molt més valorat al segle XXII que no pas ara, quantes vegades no ha passat al llarg de la història?

      Una altra cosa és com fer art. Personalment, agafar quatre ferros, liar-los i dir que és alguna cosa, no és art. Però, altres em diràn que a mi no se m'ha ocorregut i a l'artista sí. I, per aquest motiu pot ser considerat una manifestació artística.

      Farà tres estius vam anar de vacances a Paris amb la família. A Versailles hi havia una exposició d'una artista moderna. Ja de per si xocava l'espai amb el contingut de l'exposició, però, és que moltes coses, al meu humil parer, eren un sense sentit. Però, si s'exposaven a Versailles m'imagino que eren considerades art per alguns.

      Potser, abans d'analitzar què és o no art, hauríem d'analitzar qui defineix què és art?

      Elimina