L’èxit de la blogosfera, l’espai ideal de creació de
la subjectivitat, es deu segurament a que ens permet aportar-hi els nostres
pensaments, idees, crítiques... de manera immediata i àgil, al temps que ens
permet potenciar la nostra identitat o crear-nos-en una de nova. Hi podem escriure
en primera persona, amb detall i de forma subjectiva, sobre les nostres pròpies
interpretacions de la realitat i, entrada darrera entrada, les nostres interpretacions queden inscrites en les
cultures noves sense passar pel sedàs de cap censura.
Així, un weblog esdevé un espai subjectiu que
ens permet, en teoria, interactuar o no amb altres autors i lectors al mateix
temps. Remarco el “en teoria” doncs escriure un blog no implica que tinguem
lectors de facto. Com a escriptors,
ens hem de guanyar que ens llegeixin les nostres aportacions i transmissions de
pensaments. Així, doncs, abans de res ens hem de preguntar si escrivim un blog
per narcisisme o per contribuir amb les nostres reflexions i intentar fer
reflexionar als nostres lectors. Per tant, si el que cerquem com a escriptors virtuals
és tenir lectors amb qui interactuar, permetent que esdevinguin en coautors
dels nostres pensaments, hem de saber
crear un medi adient per a construir-nos una audiència amb qui interactuar.
Això és:
- un disseny que atregui l’atenció de bon començament;
- generar una percepció
positiva per a que els nostres lectors desitgin tornar-se a connectar;
- establir
els enllaços externs necessaris, com a capital social que permet
interrelacionar-nos amb altres texts a la xarxa, al mateix temps que donen un
grau de fiabilitat als nostres escrits;
- òbviament, donar opció a l’audiència de
ser coautora dels nostres pensaments al deixar-los participar amb els seus
comentaris;
- i, important, tenir molt present que acceptar públic participatiu
és acceptar la llibertat d’expressió i l’obertura a les seves opinions, tot i
ser contraries a les nostres.
Tanmateix, des de la perspectiva de públic participatiu, hem
de tenir molt en compte alhora de creure’ns tot allò que llegim en les xarxes
socials. La subjectivitat de cada autor
pot ser molt contraria a la realitat del moment, de manera que el nostre
coneixement, i els nostres pensaments, es poden alterar o veure’s avocats a una
falsedat. George Lakkoff ens ho avisa: hi ha grans grups polítics, medis de
comunicació afins a una ideologia o lobbies
econòmics estudiant la millor forma
d’estructurar i comunicar les seves idees. I, el que en un principi va començar
(les xarxes socials) com un medi lliure i de veu alternativa, amb el temps ha
esdevingut un medi de control, o d’intent de manipulació, de les masses
socials. De fet, aquesta és la idea que ens queda més clara del llibre de
Lakoff: l’intent constant d’alterar les
nostres formes de pensar mitjançant la manipulació del llenguatge.
Hola, Diana.
ResponEliminaMe ha gustado mucho esta entrada tuya.
Sobre la manipulación y alteración del lenguaje verbal (o gestual), entiendo, que ambos evolucionan a medida que lo hace el ser humano. Las palabras se crean según necesidad, y no para todo el mundo tienen igual significado. Concha es un diminutivo de Concepción en España, pero en algunos países de Latinoamérica su significa es muy distinto, por eso quizás hay que tener cuidado con lo que se publica en red, no?
Saludos.
Antonia
Gràcies Antonia. Cert, el llenguatge, físic i verbal, diu molt. I, cert, una mateixa paraula amb diferents significats, segons a quin país, ens pot donar algun mal de cap. I, encara més cert (jajaja), que hem de vigilar el que es publica en la xarxa perquè queda registrat i arriba a molta més gent.
EliminaLes paraules se les emporata el vent, però l'escrit ...
Realment genial l'inclusió del "Si, ministre" com a epíleg d'aquesta bona entrada. I en la línia que també apunta tonadocon, la subjectivitat "a nivell mundial" fa que les paraules, els missatges encoberts manipuladors d'opinions, facin que l'acte comunicatiu es converteixi en quelcom perillós, més i, com dius en un altre entrada teva, la llibertat d'expressió es troba tan coartada en la realitat.
ResponElimina"Sí, ministre" té 'gags' molt bons i amb els que pots riure força. Però, si ens parem a pensar que la sèrie és de la dècada dels 80, fa plorar. I, fa plorar per la vigència dels seus comentaris.
EliminaHaurem evolucionat tecnològicament, però a nivell polític, de vegades, sembla que estiguem estancats o que, com un peix que es mossega la cua, sempre tornem al mateix punt de sortida. I, el pitjor del cas, és que ens acaben convencent, o manipulant d'igual manera. Moltes vegades amb la manipulació del llenguatge o amb com ens "venen" les coses, tal i com ens recorda Lakoff