Quin grau REAL de llibertat tenim alhora d’escriure a les xarxes? (2)

En la meva entrada d’ahir comentava que hi havia dos preguntes que em ballaven pel cap aquests dies a partir de les diferents lectures proposades per en Joan. La primera –La "nostra" manera de pensar. Però, aquesta"nostra" a qui fa referència exactament?– la vaig plantejar ahir. La segona és la següent:

Realment som lliures d’escriure el què vulguem?

Quan llegeixes sobre la blogosfera i tot el que implica et diuen que és bàsic:

- la teva llibertat d’expressió, és a dir, escriure sobre tot allò que vulguem

- però, també, la llibertat d’expressió i l’obertura a totes les opinions[1], tot i que aquestes siguin contràries a les nostres.

Totalment d’acord amb aquestes dues premisses. De fet, el nostre sistema democràtic es basa, entre molts altres, en aquesta llibertat d’expressió. Tot i així, si be aquests dos punts haurien de ser per a crear un diàleg sà entre diferents punts de vista, moltes vegades s’acaba convertint en l’aparador d’un reguitzell d’indesitjables maleducats que, sota un “pseudònim” o directament “anònim” (aquí sí són valents), se’t tiren a la jugular virtual. I, és en aquest punt quan em pregunto si paga la pena escriure a les xarxes. Si ho deixem de fer, és donar la raó a aquests impresentables. Si continuem, suposo que és aprenent a conviure-hi el millor possible o ignorar-los directament.

Si ara comencés a escriure piulades o entrades al meu blog (que són els més públics, a Facebook ho pots bloquejar amb l’opció “només els teus amics”) sobre els meus sentiments nacionalistes i independentistes, segurament hauria d’acabar suportant uns quants comentaris d’ofensius cap amunt. Clar que, suposo que si no vols pols, no vagis a l’era.

Tot i així, si bé als blogs, al igual que a les notícies dels diferents medis de comunicació, et pots anar entretenint a veure qui hi diu la més grossa, la xarxa ideal per als ‘indesitjables’ és Twitter. Suposo que la rapidesa amb que circulen les piulades hi juga a favor.  Exemples?

• Fa pocs dies, Zelda Williams, la filla de l’actor Robin Williams, anunciava amb una piulada que tornava a Twitter després d’haver-ne desaparegut per rebre fotografies que ridiculitzaven el seu pare i altres missatges ofensius poc després de la seva mort. Molt poc respecte vers una persona que acaba d’enterrar al pare.

• Poques vegades la Justícia és tan ràpida en multar uns comentaris a Twitter, amb un mort pel mig, com l’autor d’uns comentaris desagradables arran de la batussa entre seguidors de l’Athletic de Madrid i El Deportivo al desembre passat.

• Que algú sigui tan ximple com per escriure una piulada dient “cremar esglésies em sembla una barbaritat si no hi ha ningú a dins”, ja és ser molt ximple (per no entrar en paraules més grosses). Però, que retuitegi aquesta piulada un regidor d’un ajuntament, ja té pecat.

Ara bé, dubto que m’equivoqui massa si dic que els dos temes estrelles per a generar més comentaris de tota mena, des dels que estan a favor com els que estan en contra passant pels xenòfobs i totalment ofensius, és el futbol i el procés d’independència de Catalunya. S’entén que parlo a nivell estatal i no més enllà.

Toni Soler, entre altres periodistes i esportistes catalans, han deixat Twitter cansats de rebre insults i difamacions. I, a casa nostra, @DretsCat, una “Associació de professionals del món del dret que neix per defensar la societat catalana dels atacs sistemàtics que pateix en forma d’odi i insults”, decideix actuar i començar a prendre accions davant la tolerància i el no fer res des de Madrid. Totalment condemnables, entre molts altres, les piulades contra els catalans després de l'accident aèri als Alps Francesos de l'avió de Germanwings i que m'estalvio detallar. Això sí, quan es pita al Camp Nou l’himne espanyol: en menys d’una hora el Gobierno de Madrid emet un comunicat, suposo que ens hem de creure que un dissabte a les 22h estan treballant, i les xarxes porten estona amb un munt de piulades xenòfobes contra catalans i bascos. Lo normal, en tot cas, hauria estat contra els seguidors del Barça i de l’Athletic de Bilbao, crec jo. 

La conclusió que acabo traient de tot plegat és que als darrers temps anem veient com les xarxes virtuals permeten la intolerància, l’agressivitat, l’ofensa..., o es tergiversen les notícies, i el pitjor del cas és que, moltes vegades, són amb desconeixement de causa.

 

 Per acabar amb una mica d’humor, per variar:

^[1] Enric Gil [en xarxa]: http://www.uoc.edu/in3/dt/cat/gil0705.html