Hipertextualitat: dues generacions, dues visions

No hi ha res com conviure amb dues pre-adolescents de dotze anys i mig per adonar-me que allò anomenat "canvi generacional" és real. Ni millor ni pitjor, tan sols diferent. I, res millor que el context virtual de la xarxa i l’hipertext per a portar aquesta idea a la pràctica.

Als 45 anys m’estic adaptant als accelerats canvis de les noves tecnologies tan ràpid com puc. Tanmateix, encara no en domino una que ja n’apareix una altra. Per contra, les meves dues filles tenen unes habilitats cognitives que les permet moure-s’hi amb una facilitat sorprenent. S’ho miren i amb molt poc temps dedueixen què han de fer i per a on anar. Segurament haig de començar a acceptar la idea que, tal com diu Rocío Rueda, en les noves generacions ja és una realitat que “l’ordinador i la xarxa són una extensió per a que la ment processi el llenguatge, que és, en si mateix una extensió del cervell”. Tot i així, segueixo pensant que jo tinc una avantatge vers elles, l’experiència dels anys viscuts, i que em fa veure les coses diferents.

La finalitat d’aquest nou món tecnològic és recuperar, processar, emmagatzemar i transmetre la informació i el coneixement. Però, mentre jo em veig capaç de discernir quina informació és una certesa, quina és ‘palla’ i quina una invenció, les meves filles  s’ho creuen tot. Simplement, si surt a les xarxes és real, si no hi surt és que no existeix. Per no dir que, el fet que hi hagi molta informació, de vegades massa doncs tothom s’hi atreveix, fa que no sàpiguen trobar allò que cerquen. Més d’un cop m’han vingut “mama, no hi ha la informació que necessito de X a internet",  i no parlo de don Pepito Grillo sinó de personatges sobradament coneguts. Elles ho tenen clar, van al Sancta Sanctorum del cercador i si als tres primers enllaços no hi han trobat la informació que cerquen, és que no existeix. Per tant, tot i que tenen al seu abast un medi hipertextual que els ofereix grans cossos de coneixement, són incapaces d’assumir-lo, discernir-lo i desgranar-lo ... I, la cosa no millora massa més en les següents edats pel que veig amb nebots més grans.

Cada dia veig clar que, tot i que la finalitat de l’hipertext és la “de facilitar l’exploració ràpida de grans cossos de coneixement” (K. Gygi), si aquesta facilitat no va acompanyada d’una bona educació des de l’escola, es perden en la recerca. Sovint els hi haig d’ensenyar què, a on o com és més segur cercar la informació, o com introduir què cerquen de manera que eliminin paraules ‘brossa’. Per no dir que la seva ‘Bíblia’ de consulta és la Viquipèdia quan, a nosaltres com a estudiants de la UOC, se’ns recorda al inici de cada semestre que no ens creiem tot el què hi diu doncs les fonts no són sempre clarament segures. 

Un darrer tema que no veiem igual és, llibres o xarxa per a fer treballs? Les meves filles no entenen que em compri o torni carregada de la biblioteca amb llibres havent-hi internet que t’ho estalvia. Jo els hi miro de fer entendre que, mentre grans obres com ‘La história del arte’ d'E.H. Gombrich  o historiadors com Tony Judt i Eric Hobsbawm estiguin disponibles a la xarxa, hem de seguir amb la informació “clàssica”. Perquè, no ens enganyem, tot i que la idea de molts sigui digitalitzar i arxivar els texts de manera que el saber i el coneixement sigui distributiu i en xarxa, les editorials, agents literaris, drets d’autor i altres empreses que hi puguin perdre beneficis no ho permetran. Tot plegat, almenys de moment, és una mica utòpic. No en va, només cal veure com la majoria dels autors que escriuen i defensen l’hipertextualitat encara editen les seves defenses en llibre de paper.

Les frases citades són extretes de:

Rueda Ortiz, Rocío, (2007). Para una pedagogía del hipertexto. Una teoría de la deconstrucción y la complejidad. Rubí. Anthropos (Col. Repensar la educación desde la actualidad). Capítulo 3 (pags. 125-137)

Vianello Osti, Marina (2004). El hipertexto entre la utopía y la aplicación: identidad, problemática y tendencias de la Web. Gijón. Ed. Trea. Capítulo 8 (pags. 137-140)