Una entrada post-electoral

Porto uns dies desconnectada, sense entrar ni escriure al meu bloc, sense poder respondre als comentaris i, molt menys, seguir a la resta de companys.... Se m’acumula la feina i ja no compleixo una de les premisses de tota bloggera ‘respectable’: ser activa i escriure molt sovint. Què hi farem! Clar que començo a pensar que qui va escriure aquesta norma no escrita, o bé deu tenir molt poca feina, o molt poques responsabilitats...

Tanmateix, em permeto fer un breu descans i fer una nova entrada en plena ressaca electoral. Segurament podria fer tants anàlisis diferents com ajuntaments revolucionats hi ha avui mateix. Sense anar massa lluny, a la meva ciutat, Mataró, hi han entrat regidors de 9 partits polítics diferents: l’acció està servida i els telèfons deuen treure fum. Però, he preferit agafar una notícia concreta: Ada Colau, propera alcaldessa de Barcelona i fer un ràpid i breu tractament amb l’AntConc per a veure com ho analitzen diferents diaris catalans i estatals. 

To blog or not to blog ...

Un bloc[1] és un sistema de publicació electrònica que no requereix tenir coneixements d’informàtica específics, de molt poc cost econòmic, sense fronteres, ningú controla el què escrius i amb unes pautes d’ús molt senzilles. No és d’estranyar, doncs, que hagi tingut èxit dins tots els àmbits socials, qualsevol es veu capaç d’escriure un bloc. Ara bé, l’èxit real d’un bloc no és que tu l’escriguis, sinó la repercussió, interès i audiència que pots arribar a tenir. D’aquesta manera, el que pot començar a ser com un bloc de notes personal, s’acaba convertint en una pàgina consultada per a persones de qualsevol lloc, generalment desconegudes, que els hi agraden les teves idees o aportacions. A partir d’aquí, sobre gustos no hi ha res escrit...

Escric diferent amb les noves tecnologies?

En aquesta darrera PAC se’ns fa llegir, reflexionar i estudiar sobre com incideixen les noves tecnologies en l’escriptura i lectura actual; sobre si les tecnologies digitals i les xarxes socials modifiquen, o no, els processos de lectura-escriptura; i si, de retruc, tot plegat acaba influint en la nostra manera de pensar. Per tant, abans de començar amb les lectures al respecte, em pregunto a mi mateixa “he canviat la meva manera d’escriure?”  i torno al passat...

Torno a la dècada dels 80 i principis dels 90 (s’entén que del segle XX), en plena època de BUP, COU i estudis universitaris.

 

Tecnologia: màquina d’escriure Olivetti.

Primer una d’aquelles més ‘arcaiques’ en que la màquina era més pesada, les tecles més rodones i espaiades entre si i amb les línies del teclat més en pendent (foto de dalt). Després, ens va semblar la gran innovació quan van aparèixer unes altres més lleugeres, planes i de tecles més fàcils de picar (foto a la dreta).

Parthenia: una denúncia visible per a les víctimes invisibles

Parthenia de Margot Lovejoy et fa sentir moltes coses alhora, i algunes contradictòries entre si: colpeix per veure la situació que passen moltes dones avui en dia, sobretot si ho llegeixes d’elles mateixes; ràbia per com poden passar aquestes coses actualment; impotència perquè no es pot, o costa moltíssim, canviar algunes mentalitats o cultures; molta tristor pels infants i petits/es que els hi han tret de cop (i mai més ben dit, amb un cop) la innocència innata en tota criatura; esperança perquè amb més cultura, educació, difusió i medis, es pugui anar eliminant... i més, molts més.

Margot Lovejoy utilitza internet, el medi de difusió per excel·lència actualment, per a denunciar els maltractaments físics o psíquics a les dones. Un maltractament a les dones que, generalment silenciós, troba el seu lloc en aquest projecte permetent que, pública o anònimament, tota dona o criatura maltractada pugui expressar-se. El pitjor de tot plegat és que, avui en dia, encara hi ha dones que creuen que ho han d'amagar o que tenen por de denunciar-ho.

Sobre tres obres escrites en línia

Ara mateix, no sé què pensar: estic antiquada? Senzillament és que no entenc aquesta mena d’obres? O, tan sols, hi ha gustos per a tothom?

Després de navegar i llegir per algunes obres en línia proposades per en Joan Campàs, trobo difícil opinar doncs no m'han acabat de convèncer. En cap d'aquestes tres obres he aconseguit fer la "immersió" de la que ens parla Domingo Sánchez-Mesa en la lectura de l'assignatura.  Què que és "immersió"? 
Un text ha de conseguir que el lector, l'espectador o l'usuari es construeixi un escenari a partir de l'acció narrativa. A diferència d'algunes obres en paper que desitjo que mai s'acabin, amb aquestes tres obres sí esperava el final. No he conseguit en cap moment, i ho he intentat, imaginar-me l'escena o la trama o els personatges. És la finalitat? No ho sé, però, ara per ara, no les canvio en absolut per una lectura en un clàssic llibre de paper. 

Quan podem ser part activa d’una exposició o museu

Per Isidro Moreno, els hipermèdia es formen gràcies a diferents medis d’expressió que, tots o alguns, convergeixen en un mateix espai virtual. Uns medis –fotogràfics, infogràfics, tipogràfics i audiovisuals- que són possibles gràcies a les constants innovacions en les tecnologies de la informació i de la comunicació. De fet, però, si anem a la dècada de 1940 ja trobem el que, al meu parer, podríem considerar una combinació de medis d'expressió: combinar personatges reals amb cartoons com, per exemple, aquesta escena de Gene Kelly cantant i ballant amb un cartoon. Avui en dia ens sembla d'allò més trivial, però al seu moment devia ser totalment revolucionari.

Una mica d'art per a contrarrestar tanta hipertextualitat

Combinar aquesta assignatura de la UOC, Escriptures Hipertextuals, amb Història de l’Art II (del Renaixement fins al segle XIX), m’està portant a fer-me unes reflexions curioses al llarg del curs. Algunes ja no venen al cas, però, ara que estic estudiant la pintura al llarg segle XIX i analitzant el seu context històric, em pregunto: “com ens analitzaran a nosaltres dintre d’un segle?”

Es fa molt estrany parlar del tren o vaixell a vapor quan hi ha gent que té bitllet reservat per anar a fer ‘turisme’ a la lluna ...... parlar del desenvolupament de la indústria i tot el que comportà quan nosaltres estem parlant de la desindustrialització o deslocalització. Això sí, de la pobresa, les classes més baixes o les penúries laborals, en podem seguir parlant igual ...... parlar de com al 1873-26 l’imperi britànic pateix un col·lapse econòmic creant una gran Depressió, al 1929 es va repetir i nosaltres ho hem tornat a viure ........ 

Jo sóc hipertextual?

Acabada la PAC2 de l'assignatura, Escriptures Hipertextuals, a on se’ns demanava que defenséssim la tesi “l’hipertext sóc jo, és a dir, els hipertextuals som nosaltres”. Trobo interessant fer-ne un resum del què he entès i he respost... una altra cosa serà la valoració que en faci en Joan Campàs.