"No pensis en un elefant"

Per aquells que no l’hàgiu llegit, us el recomano: No pienses en un elefante de George Lakoff (Madrid. Editorial Complutense, 2007). Tot i estar centrat en els dos grans partits nord-americans, les idees de base són extrapolables.

Aquest llibre analitza com, des dels anys setanta, el partit republicà nord-americà està invertint quantitats indecents de diners en crear els seus think tank per a crear-se una imatge vàlida per al ciutadà mig i baix. Als rics no els han de convèncer, però sí a les classes que surten perdent amb les seves polítiques de dretes. Al mateix temps, posen en marxa altres estratègies, amb vistes a llarg termini, per a crear-se una base social ja adaptada i adoctrinada per al futur. I, a la base de tot plegat, què fan servir? El llenguatge adequat.

Pensem com parlem o parlem com pensem?

Una pregunta sense una resposta definitiva i que des diferents branques socials i científiques es busca una resposta clara o, almenys, un quòrum consensuat.

Cap pensament o acte humà és aliè al seu context sociopolític o cultural. El procés o canvi mental pot ser instantani o pot ser l’esclat d’una evolució, però és una resposta al moment històric que viu. I, adaptat a aquest context, l’evolució del llenguatge hi va parell. Un llenguatge que va esdevenir oral i, per comoditat i facilitat, va passar a ser plasmat en signes gràfics primer, per arribar fins a l’escriptura com l’entenem actualment. El curiós del cas, però, és que ara mateix, uns dibuixos –en format de smiles i altres- tornen a la nostra escriptura hipertextual. Un llenguatge gràfic molt útil si parles amb persones d’altres llengües que no domines. La llengua escrita pot ser un entrebanc per a entendre’s, els dibuixos tothom els entén, suposem.

Quan a internet catorze anys són molts anys

Per Arlette Séré (a: ‘Nuevos géneros discursivos: los textos Electrónicos’, pàg. 135) “cada moment històric produeix gèneres adaptats als mitjans tècnics i tecnològics que corresponen a l’evolució de les diferents societats sempre en moviment.” I, és el que estem comprovant in situ amb les noves tecnologies, internet i tot el que ho envolta.

Dubto que pocs invents com els ordinadors i la xarxa hagin revolucionat tant en tan poc temps. Per quan ja creiem que ho dominem i ho sabem gairebé tot, arriba algun nou il·luminat (sembla ser que els garatges dels USA donen per molt) que, com un mag treien un conill del barret, ens sorprèn amb alguna nova aplicació o tecnologia que ens desbarata tot el nostre coneixement virtual.

Ara bé, res com llegir un llibre sobre internet escrit fa catorze anys per sentir-te ‘vella ‘ (sí, en v) de cop.

Feliç diada de Sant Jordi

Un dia com avui és per 'aparcar' l'hipertext i la pantalla virtual i sortir al carrer, en contacte amb la realitat humana i natural.
Sortir a gaudir del temps a l'aire lliure i anar fluint pel mig de les parades de llibreters i roses.
Gaudir mirant i remirant llibres i més llibres, en? Sí, tooooots escrits en paper!!!! Fantàstic!!!!

Bona diada de Sant Jordi.

Viure dins del temps

“Viure dins del temps.” Aquest punt en concret, dins dels Estudis sobre la teoria del caos d’en Joan Campàs, m’ha fet rumiar una bona estona. Segons en Joan, “el temps, actualment, ens té segrestats. Mai tenim prou temps.” I m’adono, malauradament, de la raó que té.

Ens pensem que controlem el nostre temps, que el gaudim al nostre lliure albir i que, en definitiva, en som els amos. Res més lluny de la realitat doncs vivim dins d’una societat totalment temporalitzada. El temps ha esdevingut un gran benefici econòmic que no es pot malbaratar: sempre patint per no arribar a temps, fitxar quan arribem i sortim de treballar, no marxar abans d’hora del treball, no ser productiu en el teu temps... No és d’estranyar que l’angoixa i la depressió esdevingui una de les malalties més esteses al segle XXI. És impossible ‘viure’ a aquest ritme, el que estem fent és ‘sobreviure’ o ‘subviure’.

Fa uns anys anava a una massatgista que em deixa “respira”. Jo li deia que, òbviament, ja respirava i ella em responia que no, que el que feia era sobreviure, però no respirar escoltant el meu cos. Aquests dies ho he recordat.

Quan el caos no és tan caos

Si cerquem ‘caos’ al DIEC ens diu “estat de confusió dels elements que hauria precedit l’organització del món. (...) Confusió i desordre complet”. En canvi, segons Joan Campàs el caos “és una realitat més subtil que la idea d’una confusió esdevinguda a l’atzar”. De fet, sembla ser que hem de donar gràcies al caos doncs és qui ha permès la creació del món tal i com l’entenem actualment. Com pot ser? Perquè aquesta mateixa característica de ‘confusió, desordre, impredictibilitat’ és la que ha permès que els diferents elements, esdeveniments, moviments..., sovint per atzar, evolucionin sempre oberts a totes les possibilitats i endavant en la recerca d’allò nou i viable. Per tant, tot el que succeeix, bo o dolent, de manera casual o estudiada, té una raó de ser. I, allò que és vàlid per a la natura, també ho és per a nosaltres.

El gran Woody Allen (un gran caòtic i transgressor espero que per molts anys més) ja planteja al principi de la seva pel·lícula Match Point si, en realitat, la nostra vida és fruit de l’atzar o la casualitat o la controlem nosaltres:

Anem cap a una nova versió del 'panem et circenses'?

“Societat de la incultura”, “societat de la ignorància” o “societat del desconeixement”, tant s’hi val quin terme utilitzin uns estudiosos o altres, en el fons tots venen a dir-nos el mateix: cada vegada més l’individu, el ciutadà d’a peu, és més ignorant o “analfabet funcional” d’una manera bastant voluntària.

Per un costat, se’ns ha fet creure que, dins d'una societat de la informació, tenim al nostre abast tot el coneixement gràcies a les TIC i una xarxa accessible per a tothom (obvia dir que això no és del tot cert doncs hi ha un gran volum de població sense aquest accés ni possibilitat. Segons aquest gràfic del 2014-2015, un 60% de la població mundial no té accés a internet). Però, per un altre costat, no ens preguntem seriosament qui ha al darrera de tota la informació: qui la crea, qui la dóna, qui la controla? En definitiva, a quin poder ocult ja li va bé que ens convertim en una nova massa social “analfabeta”? Mentre menys coneguem, menys raonarem i menys ens queixarem o estarem en desacord amb els poders fàctics, suposo.