Tot i que el títol
d’aquesta entrada pugui semblar una contradicció, quan més llegeixo sobre el
tema, més s’amplia aquesta sensació.
Frases com que la
societat del coneixement actual és “una societat (...) que no progressa augmentant
els seus coneixements sinó aprenent a gestionar el desconeixement” o que “en
la mesura que es diversifica la producció de saber, disminueix també la
possibilitat de controlar aquests processos”, ambdues de Joan Campàs, o aquesta altra de Derrick de Kerckhove “però, a que
tenim accés exactament? La resposta és “a tot i res”, donen molt per
pensar.
Mai fins ara havíem
tingut tanta informació i coneixement al nostre abast. Creiem que les masses
socials tenim el poder perquè tenim la informació a les nostres mans (i mai més
ben dit amb tots els gadgets tecnològics actuals). Alhora, no cal
estudiar ni aprendre ni saber el perquè de la importància d’un fet històric o
d’un descobriment. Per què fer-ho? Ho tenim tot a un sol ‘clic’. O, perquè anar
al metge si ens podem autodiagnosticar (i, alguns tornar-se hipocondríacs) amb
un sol ‘clic’. Però, el que una gran majoria no es pregunta és, què passarà
quan aquest ‘clic’ el domini un grup limitat de persones o empreses?
