Jo sóc hipertextual?

Acabada la PAC2 de l'assignatura, Escriptures Hipertextuals, a on se’ns demanava que defenséssim la tesi “l’hipertext sóc jo, és a dir, els hipertextuals som nosaltres”. Trobo interessant fer-ne un resum del què he entès i he respost... una altra cosa serà la valoració que en faci en Joan Campàs. 

Viure dins del temps

“Viure dins del temps.” Aquest punt en concret, dins dels Estudis sobre la teoria del caos d’en Joan Campàs, m’ha fet rumiar una bona estona. Segons en Joan, “el temps, actualment, ens té segrestats. Mai tenim prou temps.” I m’adono, malauradament, de la raó que té.

Ens pensem que controlem el nostre temps, que el gaudim al nostre lliure albir i que, en definitiva, en som els amos. Res més lluny de la realitat doncs vivim dins d’una societat totalment temporalitzada. El temps ha esdevingut un gran benefici econòmic que no es pot malbaratar: sempre patint per no arribar a temps, fitxar quan arribem i sortim de treballar, no marxar abans d’hora del treball, no ser productiu en el teu temps... No és d’estranyar que l’angoixa i la depressió esdevingui una de les malalties més esteses al segle XXI. És impossible ‘viure’ a aquest ritme, el que estem fent és ‘sobreviure’ o ‘subviure’.

Fa uns anys anava a una massatgista que em deixa “respira”. Jo li deia que, òbviament, ja respirava i ella em responia que no, que el que feia era sobreviure, però no respirar escoltant el meu cos. Aquests dies ho he recordat.

Quan el caos no és tan caos

Si cerquem ‘caos’ al DIEC ens diu “estat de confusió dels elements que hauria precedit l’organització del món. (...) Confusió i desordre complet”. En canvi, segons Joan Campàs el caos “és una realitat més subtil que la idea d’una confusió esdevinguda a l’atzar”. De fet, sembla ser que hem de donar gràcies al caos doncs és qui ha permès la creació del món tal i com l’entenem actualment. Com pot ser? Perquè aquesta mateixa característica de ‘confusió, desordre, impredictibilitat’ és la que ha permès que els diferents elements, esdeveniments, moviments..., sovint per atzar, evolucionin sempre oberts a totes les possibilitats i endavant en la recerca d’allò nou i viable. Per tant, tot el que succeeix, bo o dolent, de manera casual o estudiada, té una raó de ser. I, allò que és vàlid per a la natura, també ho és per a nosaltres.

El gran Woody Allen (un gran caòtic i transgressor espero que per molts anys més) ja planteja al principi de la seva pel·lícula Match Point si, en realitat, la nostra vida és fruit de l’atzar o la casualitat o la controlem nosaltres: