Pensem com parlem o parlem com pensem?

Una pregunta sense una resposta definitiva i que des diferents branques socials i científiques es busca una resposta clara o, almenys, un quòrum consensuat.

Cap pensament o acte humà és aliè al seu context sociopolític o cultural. El procés o canvi mental pot ser instantani o pot ser l’esclat d’una evolució, però és una resposta al moment històric que viu. I, adaptat a aquest context, l’evolució del llenguatge hi va parell. Un llenguatge que va esdevenir oral i, per comoditat i facilitat, va passar a ser plasmat en signes gràfics primer, per arribar fins a l’escriptura com l’entenem actualment. El curiós del cas, però, és que ara mateix, uns dibuixos –en format de smiles i altres- tornen a la nostra escriptura hipertextual. Un llenguatge gràfic molt útil si parles amb persones d’altres llengües que no domines. La llengua escrita pot ser un entrebanc per a entendre’s, els dibuixos tothom els entén, suposem.

Anem cap a una nova versió del 'panem et circenses'?

“Societat de la incultura”, “societat de la ignorància” o “societat del desconeixement”, tant s’hi val quin terme utilitzin uns estudiosos o altres, en el fons tots venen a dir-nos el mateix: cada vegada més l’individu, el ciutadà d’a peu, és més ignorant o “analfabet funcional” d’una manera bastant voluntària.

Per un costat, se’ns ha fet creure que, dins d'una societat de la informació, tenim al nostre abast tot el coneixement gràcies a les TIC i una xarxa accessible per a tothom (obvia dir que això no és del tot cert doncs hi ha un gran volum de població sense aquest accés ni possibilitat. Segons aquest gràfic del 2014-2015, un 60% de la població mundial no té accés a internet). Però, per un altre costat, no ens preguntem seriosament qui ha al darrera de tota la informació: qui la crea, qui la dóna, qui la controla? En definitiva, a quin poder ocult ja li va bé que ens convertim en una nova massa social “analfabeta”? Mentre menys coneguem, menys raonarem i menys ens queixarem o estarem en desacord amb els poders fàctics, suposo.

Every minute of the day

Molt interessant la segona lectura que ens proposa en Joan, extractes del llibre L’era de la informació de Manuel Castells. Amb la idea final amb la que em quedo és que, en el fons, ens agradi o no la globalització i tot el que comporta, sembla que tots/es necessitem que siguem una societat global.

Per un costat, em queda clar que vivim en un món tan digital que si demà apaguessin l’interruptor hi hauria un crash pitjor que el del 29. Ja no només pel daltabaix econòmic, sinó pel social. 

S’ha introduït tant en la nostra activitat diària que ja no en sabem viure sense. I, el pitjor del cas és que, moltes vegades, pot crear més neguit que satisfacció, com des de no sortir de casa sense el mòbil perquè es 'pateix', algú que s’enfadi perquè no li han contestat un whatsapp als 10 segons, una amiga ha vist una foto de les altres al Instagram i que van quedar sense ella o queixes a un hotel per no tenir wifi gratis... Com se’ns diu al text, en paraules de M. Kranzberg “la tecnologia no és bona ni dolenta, ni tampoc neutral”.

Rés és nou, res no ha estat ja pensat

Dublín

En Joan Campàs ens recomana que a mesura que anem fent les lectures per a la PAC2, opinem sobre elles. Confesso que aquesta d’en Mattelart (Historia de la sociedad de la información) m’ha costat. Per sort, des de que estudio a la UOC m’ha passat en casos molt comptats el llegir i que, amb parts del text, no saber què estic llegint. Tanmateix, sí m’he quedat amb idees o frases que m’han suposat els meus propis pensaments.

Primer, que res és nou i gairebé tot ja ha estat pensat. La idea d’una ‘universalització o globalització del coneixement’ ja la trobem al segle XVII de la mà de Leibniz, Bacon, Sébastien, de Vauban o Diderot i d’Alembert. De les seves aportacions i visions, doncs, podríem dir que ja és innat en l’ésser humà el voler anar més enllà pel que fa a conèixer i transmetre aquest coneixement. Des dels dibuixos a les parets i els papirs, passant pels manuscrits i el llibre imprès, l’home està en una  recerca constant sobre la transmissió i interconnexió cultural amb els altres.

A més coneixement a l'abast, més desconeixement i submissió personal

Tot i que el títol d’aquesta entrada pugui semblar una contradicció, quan més llegeixo sobre el tema, més s’amplia aquesta sensació.

Frases com que la societat del coneixement actual és “una societat (...) que no progressa augmentant els seus coneixements sinó aprenent a gestionar el desconeixement” o que “en la mesura que es diversifica la producció de saber, disminueix també la possibilitat de controlar aquests processos”, ambdues de Joan Campàs, o aquesta altra de Derrick de Kerckhove “però, a que tenim accés exactament? La resposta és “a tot i res”, donen molt per pensar. 

 

Mai fins ara havíem tingut tanta informació i coneixement al nostre abast. Creiem que les masses socials tenim el poder perquè tenim la informació a les nostres mans (i mai més ben dit amb tots els gadgets tecnològics actuals). Alhora, no cal estudiar ni aprendre ni saber el perquè de la importància d’un fet històric o d’un descobriment. Per què fer-ho? Ho tenim tot a un sol ‘clic’. O, perquè anar al metge si ens podem autodiagnosticar (i, alguns tornar-se hipocondríacs) amb un sol ‘clic’. Però, el que una gran majoria no es pregunta és, què passarà quan aquest ‘clic’ el domini un grup limitat de persones o empreses?