Quin grau REAL de llibertat tenim alhora d’escriure a les xarxes? (1)

Aquests dies, mentre anava llegint els diferents texts a on se’ns descriu les meravelles dels blogs com a exemple d’escriptura hipertextual en la nostra societat, hi havia dues preguntes que no paraven de ballar-me pel cap que desglosso en dos entrades per no allargar-me massa.

La “nostra” manera de pensar. Però, aquesta “nostra” a qui fa referència exactament?

Des d’una visió eurocentrista, no som conscients de que no tothom té accés a internet. I, d’aquells que sí en tenen, no tots gaudeixen del mateix grau de llibertat ja sigui per diferents graus de censura o per poca llibertat d’expressió. Per tant, podríem pensar que la “nostra” manera de pensar no està canviant per igual arreu del món.

Tot i que aquest article al diari ARA sobre la censura a les xarxes és de desembre del 2013, malauradament no ha canviat massa. Així veiem:

- en fúcsia aquells països que censuren totalment el contingut de la xarxa; 

- en color rosa, substancialment; 

- en groc, selectivament; 

- en taronja, en evolució;

- en verd, poc o gens;

- i, en gris, sense especificar.

Quan a internet catorze anys són molts anys

Per Arlette Séré (a: ‘Nuevos géneros discursivos: los textos Electrónicos’, pàg. 135) “cada moment històric produeix gèneres adaptats als mitjans tècnics i tecnològics que corresponen a l’evolució de les diferents societats sempre en moviment.” I, és el que estem comprovant in situ amb les noves tecnologies, internet i tot el que ho envolta.

Dubto que pocs invents com els ordinadors i la xarxa hagin revolucionat tant en tan poc temps. Per quan ja creiem que ho dominem i ho sabem gairebé tot, arriba algun nou il·luminat (sembla ser que els garatges dels USA donen per molt) que, com un mag treien un conill del barret, ens sorprèn amb alguna nova aplicació o tecnologia que ens desbarata tot el nostre coneixement virtual.

Ara bé, res com llegir un llibre sobre internet escrit fa catorze anys per sentir-te ‘vella ‘ (sí, en v) de cop.

Anem cap a una nova versió del 'panem et circenses'?

“Societat de la incultura”, “societat de la ignorància” o “societat del desconeixement”, tant s’hi val quin terme utilitzin uns estudiosos o altres, en el fons tots venen a dir-nos el mateix: cada vegada més l’individu, el ciutadà d’a peu, és més ignorant o “analfabet funcional” d’una manera bastant voluntària.

Per un costat, se’ns ha fet creure que, dins d'una societat de la informació, tenim al nostre abast tot el coneixement gràcies a les TIC i una xarxa accessible per a tothom (obvia dir que això no és del tot cert doncs hi ha un gran volum de població sense aquest accés ni possibilitat. Segons aquest gràfic del 2014-2015, un 60% de la població mundial no té accés a internet). Però, per un altre costat, no ens preguntem seriosament qui ha al darrera de tota la informació: qui la crea, qui la dóna, qui la controla? En definitiva, a quin poder ocult ja li va bé que ens convertim en una nova massa social “analfabeta”? Mentre menys coneguem, menys raonarem i menys ens queixarem o estarem en desacord amb els poders fàctics, suposo.

A la mateixa notícia, mateix tractament periodístic?

Assimilant encara les lectures que hem de fer per a la PAC2, totes contextualitzant-nos sobre l’actual societat de la ‘informació’, ‘ignorància’, ‘coneixement’ ...  i segur que encara ens en falten (jo ja pateixo cada vegada que obro la UOC per si hi ha noves banderetes vermelles d’en Joan per a una nova contextualització i més lectures), m’ha fet pensar en una idea. I, “com qui no té feina, al gat pentina” porto bastantes hores en un primer intent de fer un tractament de dades amb l’AntConc i un titular concret.

De primeres he pogut comprovar com realment, tal i com ens veu en Manuel Castells, som una “societat xarxa”, doncs els titulars que no he trobat pel cercador normal, els he trobat mitjançant el Twitter i anant als diaris en concret. Ara bé, he trobat tota la informació que cercava i encara més, per tant, realment tenim tota la informació i el coneixement (que ens volen donar) a un clic. El meu primer tractament de dades amb l,'AntConc, doncs:

A més coneixement a l'abast, més desconeixement i submissió personal

Tot i que el títol d’aquesta entrada pugui semblar una contradicció, quan més llegeixo sobre el tema, més s’amplia aquesta sensació.

Frases com que la societat del coneixement actual és “una societat (...) que no progressa augmentant els seus coneixements sinó aprenent a gestionar el desconeixement” o que “en la mesura que es diversifica la producció de saber, disminueix també la possibilitat de controlar aquests processos”, ambdues de Joan Campàs, o aquesta altra de Derrick de Kerckhove “però, a que tenim accés exactament? La resposta és “a tot i res”, donen molt per pensar. 

 

Mai fins ara havíem tingut tanta informació i coneixement al nostre abast. Creiem que les masses socials tenim el poder perquè tenim la informació a les nostres mans (i mai més ben dit amb tots els gadgets tecnològics actuals). Alhora, no cal estudiar ni aprendre ni saber el perquè de la importància d’un fet històric o d’un descobriment. Per què fer-ho? Ho tenim tot a un sol ‘clic’. O, perquè anar al metge si ens podem autodiagnosticar (i, alguns tornar-se hipocondríacs) amb un sol ‘clic’. Però, el que una gran majoria no es pregunta és, què passarà quan aquest ‘clic’ el domini un grup limitat de persones o empreses?