Una mica d'art per a contrarrestar tanta hipertextualitat

Combinar aquesta assignatura de la UOC, Escriptures Hipertextuals, amb Història de l’Art II (del Renaixement fins al segle XIX), m’està portant a fer-me unes reflexions curioses al llarg del curs. Algunes ja no venen al cas, però, ara que estic estudiant la pintura al llarg segle XIX i analitzant el seu context històric, em pregunto: “com ens analitzaran a nosaltres dintre d’un segle?”

Es fa molt estrany parlar del tren o vaixell a vapor quan hi ha gent que té bitllet reservat per anar a fer ‘turisme’ a la lluna ...... parlar del desenvolupament de la indústria i tot el que comportà quan nosaltres estem parlant de la desindustrialització o deslocalització. Això sí, de la pobresa, les classes més baixes o les penúries laborals, en podem seguir parlant igual ...... parlar de com al 1873-26 l’imperi britànic pateix un col·lapse econòmic creant una gran Depressió, al 1929 es va repetir i nosaltres ho hem tornat a viure ........ 

Jo sóc hipertextual?

Acabada la PAC2 de l'assignatura, Escriptures Hipertextuals, a on se’ns demanava que defenséssim la tesi “l’hipertext sóc jo, és a dir, els hipertextuals som nosaltres”. Trobo interessant fer-ne un resum del què he entès i he respost... una altra cosa serà la valoració que en faci en Joan Campàs. 

La capacitat d’adaptar-nos a noves situacions

Ara mateix, no sé si per l’hora que és (tot en silenci, els meus dos gossos roncant al costat i el cansament apuntant) o, perquè en el fons no m’acaba d’atraure suficientment el rerefons de l’escriptura i la lectura hipertextual, em sento una mica com una Robinson Crusoe dins un mar virtual.

Nous formats de literatura i escriptura?

L’ocàs del llibre en paper?

.....? 

Tantes preguntes, respostes i dubtes al voltant del plaer d’una bona lectura. 

Un nou format d'escriptura: crear o desbaratar?

Al llibre d’en Joan Campàs hi trobo més d’un cop la paraula “revolució”, però no tinc tan clar que l’hipertext sigui una revolució. En tot cas, i seguint les recomanacions de Julio Aróstegui sobre relativitzar lo cronològic quan analitzem la història per adonar-nos de com els canvis no tenen una data concreta, sinó que s'han anat forjant amb temps, diria que l'escriptura hipertextual és una evolució. No en va és dins l'ADN de l'ésser humà estar en constant evolució. Tot i que aquesta nova evolució sembla anar a un ritme accelerat.

Un fet que em crida l'atenció, però, és com de l'artista anònim antic i medieval, es passa a l'artista renaixentista reconegut, esdevenint en molts casos 'geni', per tornar a un anonimat virtual. Ara mateix, no tinc clar si és una evolució o un bucle de tornada. Dins d'aquest món en xarxa la figura de l'autor es va dissipant de mica en mica i, tot i així, la figura d'escriptor, al igual que qualsevol artista, generalment va associada a qui gaudeix del reconeixement públic. Alhora que, als lectors, ens agrada lligar una obra amb una identitat.

Hipertextualitat: dues generacions, dues visions

No hi ha res com conviure amb dues pre-adolescents de dotze anys i mig per adonar-me que allò anomenat "canvi generacional" és real. Ni millor ni pitjor, tan sols diferent. I, res millor que el context virtual de la xarxa i l’hipertext per a portar aquesta idea a la pràctica.

Als 45 anys m’estic adaptant als accelerats canvis de les noves tecnologies tan ràpid com puc. Tanmateix, encara no en domino una que ja n’apareix una altra. Per contra, les meves dues filles tenen unes habilitats cognitives que les permet moure-s’hi amb una facilitat sorprenent. S’ho miren i amb molt poc temps dedueixen què han de fer i per a on anar. Segurament haig de començar a acceptar la idea que, tal com diu Rocío Rueda, en les noves generacions ja és una realitat que “l’ordinador i la xarxa són una extensió per a que la ment processi el llenguatge, que és, en si mateix una extensió del cervell”. Tot i així, segueixo pensant que jo tinc una avantatge vers elles, l’experiència dels anys viscuts, i que em fa veure les coses diferents.

L'estirga burlesca

Des de ben petita m'han fascinat les gàrgoles i les quimeres als edificis religiosos. No entenia com en un lloc religiós, a on gairebé tot era pecat, hi poguessin haver aquestes 'criatures' irreverents, éssers fabulosos tant llunyans (simbòlicament parlant) del lloc a on es trobaven. Amb càmera de fotos des dels 12 anys, en dec tenir fotografiades de molts llocs, però les que sempre m'han fascinat són les de la Catedral de Notre Dame a París.

El luxe de tenir família a París m'ha permès gaudir d'aquesta fantàstica ciutat més d'un cop. I, un dels espais a on sempre m'agrada tornar és a Notre-Dame, sobretot pujar els 387 esglaons i gaudir de la galeria de gàrgoles i altres éssers fantàstics. De totes elles, la que més m'agrada és l'estirga ('au nocturna', d'un terme grec) de la fotografia: l'estirga burlesca traient la llengua en direcció a universitat de la Sorbona.

 

Aquests dies em ve aquesta imatge a la ment. Asseguda al llarg de moltes hores davant la pantalla, barallant-me amb aplicacions noves, problemes de codificacions i aprendre un nou món hipertextual, em venen ganes de treure la llengua i riure-me'n. Llàstima que, a diferència d'ella, jo no tingui Paris als meus peus. 

Ara bé, al igual que l'art s'ha anat adaptant al seu propi moment històric al llarg dels segles, és clar que nosaltres hem de fer el mateix. Per tant, el debat no és tant si ens agrada o no, o si és convenient o no, sinó que l'hem d'aprendre i, tan sols, assumir aquelles eines que ens agraden o ens interessen, sense negar que ja forma part del nostre propi context històric. 

Descobrint un nou món

Molt bones,

Tot i seguir diferents blogs, mai he tingut l'interès suficient per a crear-ne un de personal. Potser, és que em sembla que no és d'interès general el que jo pugui dir?! De fet, m'agrada més compartir fotografies que pensaments o idees. Ara, però, una assignatura de la UOC, Escriptures Hipertextuals, em fa entrar en un nou món virtual i digital. Espero sortir-me'n amb èxit ...

En Joan Campàs ens demana crear un blog com a inici de curs, i aquí el teniu. Què esperar-ne d'ell o, més aviat, què esperar de mi, ja serà una altra cosa que anirem descobrint en les properes setmanes.

De moment, doncs, comparteixo amb vosaltres una fotografia meva feta a Lisboa, una ciutat que us recomano. La ciutat em va sorprendre agradadablement, segurament perquè no m'esperava res de concret ni n'havia escoltat masses comentaris. De fet, és el millor. Arribar a un lloc nou i anar-lo descobrint, tot caminant i visquent-lo.