La blogesfera: l'espai ideal de creació de la subjectivitat

L’èxit de la blogosfera, l’espai ideal de creació de la subjectivitat, es deu segurament a que ens permet aportar-hi els nostres pensaments, idees, crítiques... de manera immediata i àgil, al temps que ens permet potenciar la nostra identitat o crear-nos-en una de nova. Hi podem escriure en primera persona, amb detall i de forma subjectiva, sobre les nostres pròpies interpretacions de la realitat i, entrada darrera entrada, les nostres interpretacions queden inscrites en les cultures noves sense passar pel sedàs de cap censura.

Els blogs: l’actual escriptura emula l’estructura mental del pensament humà

Actualment, podem dir que la tecnologia ha passat de ser un mitjà a un medi que ens possibilita noves oportunitats d’escriure, llegir, raonar, conèixer i, en definitiva, pensar. No obstant, si bé hi ha diferents medis d’escriptura hipertextual que alteren la relació escriure-llegir-pensar, al alterar la relació autor-lector, com la literatura hipertextual (hipertexts en línia) o nous programes (Facebook, Twitter, Youtube, Instagram, Flickr, Picasa...), el blog permet conjugar totes les possibilitat en un mateix espai: escriure, afegir fotografies o vídeos, interactuar amb els nostres lectors i, tot plegat, sense una restricció d’espai o límit de caràcters.

Jo sóc hipertextual?

Acabada la PAC2 de l'assignatura, Escriptures Hipertextuals, a on se’ns demanava que defenséssim la tesi “l’hipertext sóc jo, és a dir, els hipertextuals som nosaltres”. Trobo interessant fer-ne un resum del què he entès i he respost... una altra cosa serà la valoració que en faci en Joan Campàs. 

Quan a internet catorze anys són molts anys

Per Arlette Séré (a: ‘Nuevos géneros discursivos: los textos Electrónicos’, pàg. 135) “cada moment històric produeix gèneres adaptats als mitjans tècnics i tecnològics que corresponen a l’evolució de les diferents societats sempre en moviment.” I, és el que estem comprovant in situ amb les noves tecnologies, internet i tot el que ho envolta.

Dubto que pocs invents com els ordinadors i la xarxa hagin revolucionat tant en tan poc temps. Per quan ja creiem que ho dominem i ho sabem gairebé tot, arriba algun nou il·luminat (sembla ser que els garatges dels USA donen per molt) que, com un mag treien un conill del barret, ens sorprèn amb alguna nova aplicació o tecnologia que ens desbarata tot el nostre coneixement virtual.

Ara bé, res com llegir un llibre sobre internet escrit fa catorze anys per sentir-te ‘vella ‘ (sí, en v) de cop.

Every minute of the day

Molt interessant la segona lectura que ens proposa en Joan, extractes del llibre L’era de la informació de Manuel Castells. Amb la idea final amb la que em quedo és que, en el fons, ens agradi o no la globalització i tot el que comporta, sembla que tots/es necessitem que siguem una societat global.

Per un costat, em queda clar que vivim en un món tan digital que si demà apaguessin l’interruptor hi hauria un crash pitjor que el del 29. Ja no només pel daltabaix econòmic, sinó pel social. 

S’ha introduït tant en la nostra activitat diària que ja no en sabem viure sense. I, el pitjor del cas és que, moltes vegades, pot crear més neguit que satisfacció, com des de no sortir de casa sense el mòbil perquè es 'pateix', algú que s’enfadi perquè no li han contestat un whatsapp als 10 segons, una amiga ha vist una foto de les altres al Instagram i que van quedar sense ella o queixes a un hotel per no tenir wifi gratis... Com se’ns diu al text, en paraules de M. Kranzberg “la tecnologia no és bona ni dolenta, ni tampoc neutral”.

Rés és nou, res no ha estat ja pensat

Dublín

En Joan Campàs ens recomana que a mesura que anem fent les lectures per a la PAC2, opinem sobre elles. Confesso que aquesta d’en Mattelart (Historia de la sociedad de la información) m’ha costat. Per sort, des de que estudio a la UOC m’ha passat en casos molt comptats el llegir i que, amb parts del text, no saber què estic llegint. Tanmateix, sí m’he quedat amb idees o frases que m’han suposat els meus propis pensaments.

Primer, que res és nou i gairebé tot ja ha estat pensat. La idea d’una ‘universalització o globalització del coneixement’ ja la trobem al segle XVII de la mà de Leibniz, Bacon, Sébastien, de Vauban o Diderot i d’Alembert. De les seves aportacions i visions, doncs, podríem dir que ja és innat en l’ésser humà el voler anar més enllà pel que fa a conèixer i transmetre aquest coneixement. Des dels dibuixos a les parets i els papirs, passant pels manuscrits i el llibre imprès, l’home està en una  recerca constant sobre la transmissió i interconnexió cultural amb els altres.

Ho confesso: em declaro amant del llibre en paper!!!

D’acord amb que navegar per la xarxa ens dóna unes facilitats i un abast de coneixement quasi il·limitat. Ara bé, després de passar-me hores treballant al despatx amb ordinador, més unes hores més amb treballs de la UOC, em nego a llegir un llibre per plaer en una pantalla. NO vull llegir i estar pensant si estic correctament asseguda, l’esquena recte i com cal, les cames juntes i sense creuar, la visió en línia recta per no fer patir les cervicals, una distància prudent, una brillantor de pantalla que no excedeixi ... això, si no estem amb un portàtil que ens obliga a seure ben a prop d’un endoll per si s’acaba la bateria .... mare meva, només vull llegir.  

Reclamo el meu dret a poder “escarxofar-me” al sofà i gaudir de la lectura.

 

Un nou format d'escriptura: crear o desbaratar?

Al llibre d’en Joan Campàs hi trobo més d’un cop la paraula “revolució”, però no tinc tan clar que l’hipertext sigui una revolució. En tot cas, i seguint les recomanacions de Julio Aróstegui sobre relativitzar lo cronològic quan analitzem la història per adonar-nos de com els canvis no tenen una data concreta, sinó que s'han anat forjant amb temps, diria que l'escriptura hipertextual és una evolució. No en va és dins l'ADN de l'ésser humà estar en constant evolució. Tot i que aquesta nova evolució sembla anar a un ritme accelerat.

Un fet que em crida l'atenció, però, és com de l'artista anònim antic i medieval, es passa a l'artista renaixentista reconegut, esdevenint en molts casos 'geni', per tornar a un anonimat virtual. Ara mateix, no tinc clar si és una evolució o un bucle de tornada. Dins d'aquest món en xarxa la figura de l'autor es va dissipant de mica en mica i, tot i així, la figura d'escriptor, al igual que qualsevol artista, generalment va associada a qui gaudeix del reconeixement públic. Alhora que, als lectors, ens agrada lligar una obra amb una identitat.

Hipertextualitat: dues generacions, dues visions

No hi ha res com conviure amb dues pre-adolescents de dotze anys i mig per adonar-me que allò anomenat "canvi generacional" és real. Ni millor ni pitjor, tan sols diferent. I, res millor que el context virtual de la xarxa i l’hipertext per a portar aquesta idea a la pràctica.

Als 45 anys m’estic adaptant als accelerats canvis de les noves tecnologies tan ràpid com puc. Tanmateix, encara no en domino una que ja n’apareix una altra. Per contra, les meves dues filles tenen unes habilitats cognitives que les permet moure-s’hi amb una facilitat sorprenent. S’ho miren i amb molt poc temps dedueixen què han de fer i per a on anar. Segurament haig de començar a acceptar la idea que, tal com diu Rocío Rueda, en les noves generacions ja és una realitat que “l’ordinador i la xarxa són una extensió per a que la ment processi el llenguatge, que és, en si mateix una extensió del cervell”. Tot i així, segueixo pensant que jo tinc una avantatge vers elles, l’experiència dels anys viscuts, i que em fa veure les coses diferents.

Descobrint un nou món

Molt bones,

Tot i seguir diferents blogs, mai he tingut l'interès suficient per a crear-ne un de personal. Potser, és que em sembla que no és d'interès general el que jo pugui dir?! De fet, m'agrada més compartir fotografies que pensaments o idees. Ara, però, una assignatura de la UOC, Escriptures Hipertextuals, em fa entrar en un nou món virtual i digital. Espero sortir-me'n amb èxit ...

En Joan Campàs ens demana crear un blog com a inici de curs, i aquí el teniu. Què esperar-ne d'ell o, més aviat, què esperar de mi, ja serà una altra cosa que anirem descobrint en les properes setmanes.

De moment, doncs, comparteixo amb vosaltres una fotografia meva feta a Lisboa, una ciutat que us recomano. La ciutat em va sorprendre agradadablement, segurament perquè no m'esperava res de concret ni n'havia escoltat masses comentaris. De fet, és el millor. Arribar a un lloc nou i anar-lo descobrint, tot caminant i visquent-lo.