“Viure dins del temps.” Aquest punt en
concret, dins dels Estudis sobre la
teoria del caos d’en Joan Campàs, m’ha fet rumiar una bona estona. Segons
en Joan, “el temps, actualment, ens té segrestats. Mai tenim prou temps.”
I m’adono, malauradament, de la raó que té.
Ens pensem que
controlem el nostre temps, que el gaudim al nostre lliure albir i que, en
definitiva, en som els amos. Res més lluny de la realitat doncs vivim dins
d’una societat totalment temporalitzada. El temps ha esdevingut un gran
benefici econòmic que no es pot malbaratar: sempre patint per no arribar a
temps, fitxar quan arribem i sortim de treballar, no marxar abans d’hora del
treball, no ser productiu en el teu temps... No és d’estranyar que l’angoixa i
la depressió esdevingui una de les malalties més esteses al segle XXI. És
impossible ‘viure’ a aquest ritme, el que estem fent és ‘sobreviure’ o
‘subviure’.
Fa uns anys anava
a una massatgista que em deixa “respira”. Jo li deia que, òbviament, ja
respirava i ella em responia que no, que el que feia era sobreviure, però no
respirar escoltant el meu cos. Aquests dies ho he recordat.
