Si
cerquem ‘caos’ al DIEC ens diu “estat de confusió dels elements
que hauria precedit l’organització del món. (...) Confusió i desordre complet”.
En canvi, segons Joan Campàs el caos “és una realitat més subtil que la idea
d’una confusió esdevinguda a l’atzar”. De fet, sembla ser que hem de donar
gràcies al caos doncs és qui ha permès la creació del món tal i com l’entenem
actualment. Com pot ser? Perquè aquesta mateixa característica de ‘confusió,
desordre, impredictibilitat’ és la que ha permès que els diferents elements,
esdeveniments, moviments..., sovint per atzar, evolucionin sempre oberts a
totes les possibilitats i endavant en la recerca d’allò nou i viable. Per tant,
tot el que succeeix, bo o dolent, de manera casual o estudiada, té una raó de ser. I, allò que és vàlid per a
la natura, també ho és per a nosaltres.
El
gran Woody Allen (un gran caòtic i transgressor espero que per molts anys més)
ja planteja al principi de la seva pel·lícula Match Point si, en
realitat, la nostra vida és fruit de l’atzar o la casualitat o la controlem
nosaltres:
