Des de ben petita m'han fascinat
les gàrgoles i les quimeres als edificis religiosos. No entenia com en un lloc
religiós, a on gairebé tot era pecat, hi poguessin haver aquestes 'criatures'
irreverents, éssers fabulosos tant llunyans (simbòlicament parlant) del lloc a
on es trobaven. Amb càmera de fotos des dels 12 anys, en dec tenir
fotografiades de molts llocs, però les que sempre m'han fascinat són les de la Catedral de Notre Dame a París.
El luxe de tenir família a París
m'ha permès gaudir d'aquesta fantàstica ciutat més d'un cop. I, un dels espais
a on sempre m'agrada tornar és a Notre-Dame, sobretot pujar els 387 esglaons i
gaudir de la galeria de gàrgoles i altres éssers fantàstics. De totes elles, la
que més m'agrada és l'estirga ('au nocturna', d'un terme grec) de la
fotografia: l'estirga burlesca traient la llengua en direcció a universitat de
la Sorbona.
Aquests dies em ve aquesta imatge
a la ment. Asseguda al llarg de moltes hores davant la pantalla, barallant-me
amb aplicacions noves, problemes de codificacions i aprendre un nou món
hipertextual, em venen ganes de treure la llengua i riure-me'n. Llàstima que, a
diferència d'ella, jo no tingui Paris als meus peus.
Ara bé, al igual que l'art s'ha
anat adaptant al seu propi moment històric al llarg dels segles, és clar que
nosaltres hem de fer el mateix. Per tant, el debat no és tant si ens agrada o
no, o si és convenient o no, sinó que l'hem d'aprendre i, tan sols, assumir
aquelles eines que ens agraden o ens interessen, sense negar que ja forma part
del nostre propi context històric.
