Quin grau REAL de llibertat tenim alhora d’escriure a les xarxes? (1)

Aquests dies, mentre anava llegint els diferents texts a on se’ns descriu les meravelles dels blogs com a exemple d’escriptura hipertextual en la nostra societat, hi havia dues preguntes que no paraven de ballar-me pel cap que desglosso en dos entrades per no allargar-me massa.

La “nostra” manera de pensar. Però, aquesta “nostra” a qui fa referència exactament?

Des d’una visió eurocentrista, no som conscients de que no tothom té accés a internet. I, d’aquells que sí en tenen, no tots gaudeixen del mateix grau de llibertat ja sigui per diferents graus de censura o per poca llibertat d’expressió. Per tant, podríem pensar que la “nostra” manera de pensar no està canviant per igual arreu del món.

Tot i que aquest article al diari ARA sobre la censura a les xarxes és de desembre del 2013, malauradament no ha canviat massa. Així veiem:

- en fúcsia aquells països que censuren totalment el contingut de la xarxa; 

- en color rosa, substancialment; 

- en groc, selectivament; 

- en taronja, en evolució;

- en verd, poc o gens;

- i, en gris, sense especificar.

La blogesfera: l'espai ideal de creació de la subjectivitat

L’èxit de la blogosfera, l’espai ideal de creació de la subjectivitat, es deu segurament a que ens permet aportar-hi els nostres pensaments, idees, crítiques... de manera immediata i àgil, al temps que ens permet potenciar la nostra identitat o crear-nos-en una de nova. Hi podem escriure en primera persona, amb detall i de forma subjectiva, sobre les nostres pròpies interpretacions de la realitat i, entrada darrera entrada, les nostres interpretacions queden inscrites en les cultures noves sense passar pel sedàs de cap censura.

Els blogs: l’actual escriptura emula l’estructura mental del pensament humà

Actualment, podem dir que la tecnologia ha passat de ser un mitjà a un medi que ens possibilita noves oportunitats d’escriure, llegir, raonar, conèixer i, en definitiva, pensar. No obstant, si bé hi ha diferents medis d’escriptura hipertextual que alteren la relació escriure-llegir-pensar, al alterar la relació autor-lector, com la literatura hipertextual (hipertexts en línia) o nous programes (Facebook, Twitter, Youtube, Instagram, Flickr, Picasa...), el blog permet conjugar totes les possibilitat en un mateix espai: escriure, afegir fotografies o vídeos, interactuar amb els nostres lectors i, tot plegat, sense una restricció d’espai o límit de caràcters.

Una entrada post-electoral

Porto uns dies desconnectada, sense entrar ni escriure al meu bloc, sense poder respondre als comentaris i, molt menys, seguir a la resta de companys.... Se m’acumula la feina i ja no compleixo una de les premisses de tota bloggera ‘respectable’: ser activa i escriure molt sovint. Què hi farem! Clar que començo a pensar que qui va escriure aquesta norma no escrita, o bé deu tenir molt poca feina, o molt poques responsabilitats...

Tanmateix, em permeto fer un breu descans i fer una nova entrada en plena ressaca electoral. Segurament podria fer tants anàlisis diferents com ajuntaments revolucionats hi ha avui mateix. Sense anar massa lluny, a la meva ciutat, Mataró, hi han entrat regidors de 9 partits polítics diferents: l’acció està servida i els telèfons deuen treure fum. Però, he preferit agafar una notícia concreta: Ada Colau, propera alcaldessa de Barcelona i fer un ràpid i breu tractament amb l’AntConc per a veure com ho analitzen diferents diaris catalans i estatals. 

To blog or not to blog ...

Un bloc[1] és un sistema de publicació electrònica que no requereix tenir coneixements d’informàtica específics, de molt poc cost econòmic, sense fronteres, ningú controla el què escrius i amb unes pautes d’ús molt senzilles. No és d’estranyar, doncs, que hagi tingut èxit dins tots els àmbits socials, qualsevol es veu capaç d’escriure un bloc. Ara bé, l’èxit real d’un bloc no és que tu l’escriguis, sinó la repercussió, interès i audiència que pots arribar a tenir. D’aquesta manera, el que pot començar a ser com un bloc de notes personal, s’acaba convertint en una pàgina consultada per a persones de qualsevol lloc, generalment desconegudes, que els hi agraden les teves idees o aportacions. A partir d’aquí, sobre gustos no hi ha res escrit...

Escric diferent amb les noves tecnologies?

En aquesta darrera PAC se’ns fa llegir, reflexionar i estudiar sobre com incideixen les noves tecnologies en l’escriptura i lectura actual; sobre si les tecnologies digitals i les xarxes socials modifiquen, o no, els processos de lectura-escriptura; i si, de retruc, tot plegat acaba influint en la nostra manera de pensar. Per tant, abans de començar amb les lectures al respecte, em pregunto a mi mateixa “he canviat la meva manera d’escriure?”  i torno al passat...

Torno a la dècada dels 80 i principis dels 90 (s’entén que del segle XX), en plena època de BUP, COU i estudis universitaris.

 

Tecnologia: màquina d’escriure Olivetti.

Primer una d’aquelles més ‘arcaiques’ en que la màquina era més pesada, les tecles més rodones i espaiades entre si i amb les línies del teclat més en pendent (foto de dalt). Després, ens va semblar la gran innovació quan van aparèixer unes altres més lleugeres, planes i de tecles més fàcils de picar (foto a la dreta).

Parthenia: una denúncia visible per a les víctimes invisibles

Parthenia de Margot Lovejoy et fa sentir moltes coses alhora, i algunes contradictòries entre si: colpeix per veure la situació que passen moltes dones avui en dia, sobretot si ho llegeixes d’elles mateixes; ràbia per com poden passar aquestes coses actualment; impotència perquè no es pot, o costa moltíssim, canviar algunes mentalitats o cultures; molta tristor pels infants i petits/es que els hi han tret de cop (i mai més ben dit, amb un cop) la innocència innata en tota criatura; esperança perquè amb més cultura, educació, difusió i medis, es pugui anar eliminant... i més, molts més.

Margot Lovejoy utilitza internet, el medi de difusió per excel·lència actualment, per a denunciar els maltractaments físics o psíquics a les dones. Un maltractament a les dones que, generalment silenciós, troba el seu lloc en aquest projecte permetent que, pública o anònimament, tota dona o criatura maltractada pugui expressar-se. El pitjor de tot plegat és que, avui en dia, encara hi ha dones que creuen que ho han d'amagar o que tenen por de denunciar-ho.